DESCARTES
René Descartes volia trobar una base absolutament segura sobre la qual construir tot el
coneixement científic i filosòfic. Per aconseguir-ho, exposa les seves idees a l’obra
«Meditacions metafísiques» (1641). El seu projecte consisteix a eliminar qualsevol dubte i
arribar a veritats indubtables.
I Meditació:
Descartes proposa el Dubte Metòdic, l’aplicació sistemàtica de diversos criteris que ens
permeten dubtar dels diferents tipus de coneixement que tenim. Descartes el fa servir per
eliminar totes les opinions i les falses creences derivades de l’educació rebuda i per trobar
el seu criteri de veritat a partir del qual vol reconstruir el saber sobre unes bases
absolutament fermes i segures.
Aquest dubte és hiperbòlic, perquè s'aplica de manera extrema. Per reforçar-ho, imagina la
figura del geni maligne, un ésser capaç d’enganyar-nos constantment. Davant del dubte,
cal suspendre el judici fins a trobar una certesa absoluta.
Dins de l’idealisme de Descartes, s’afirma que coneixem la realitat mitjançant les idees.
- Idees adventícies: són aquelles que ens mostren els nostres sentits i que
procedeixen de fora de nosaltres (de l’exterior, del món material). En són exemples
la sensació d’un soroll, el sol o la calor. La seva realitat i la seva fiabilitat són
qüestionades, ja que també ho és la fiabilitat dels sentits.
- Idees factícies: són aquelles que han estat inventades o produïdes per nosaltres,
com quan, combinant dues idees, formem la idea de sirena o hipogrif. La seva
realitat i fiabilitat manquen de tot valor, ja que sabem que són una mera ficció
produïda per la imaginació.
- Idees innates: són aquelles que Déu ha posat en nosaltres en néixer i que formen
part constitutiva de la nostra ment. Les trobem en el nostre pensament i se’ns
imposen per si mateixes de manera immediata i evident. En són exemples la idea de
pensar o la d’existir. Són les úniques que ens ofereixen total fiabilitat i a partir de les
quals Descartes intenta reconstruir el coneixement.
1
, Em cal considerar que soc un home que té per costum dormir a la nit i representar-me en
somnis les mateixes coses […] que els insensats imaginen mentre estan desperts. Quants
cops m’ha passat que somiava, a la nit, que era aquí, vestit com ara i que em trobava a prop
del foc, quan de fet estava desvestit a dintre el llit? […]
Potser no seria una mala conclusió dir que la física, l’astronomia, la medicina i totes les
altres ciències que depenen de la consideració de les coses compostes són molt dubtoses i
insegures; però que l’aritmètica, la geometria i les altres ciències d’aquest gènere, que no
tracten sinó de coses molt simples i molt generals, sense preocupar-se gaire de si són a la
natura o no hi són, contenen coses certes i indubtables. Perquè tant si vetllo com si dormo,
dos més tres faran sempre cinc, i el quadrat mai no tindrà més de quatre costats […].
Tanmateix, fa molt de temps que tinc en el meu esperit una certa opinió segons la qual hi ha
un Déu que ho pot tot […]. Ara, qui em pot assegurar que aquest Déu no ha fet precisament
que no hi hagi ni terra ni cel, ni cap cos extens ni cap figura, ni magnitud ni lloc, i que, així i
tot, jo tingui les sensacions d’aquestes coses, i que tot em sembli que existeix tal com jo ho
veig? I a més, com que de vegades penso que els altres s’enganyen, fins i tot en les coses
que creuen saber amb tota certesa, qui sap si aquest Déu no ha volgut que jo m’enganyi
sempre que sumo dos més tres o que compto els costats d’un quadrat […]. Potser Déu no
ha volgut que jo m’enganyi d’aquesta manera, ja que es diu que és supremament bo. […]
Suposaré, doncs, que hi ha, no precisament un Déu […], sinó un geni maligne, tan poderós
com astut, que ha posat tot el seu enginy a enganyar-me.
II Meditació:
Després de plantejar-se què forma part de la realitat, Descartes afirma que allò que el fa
existir, és el fet de pensar. «Cogito, ergo sum», penso, per tant, existeixo. Encara que dubti de
tot, no pot dubtar que està pensant. Això demostra la seva existència com a ésser pensant.
Ell és una substància pensant, la Res Cogitans.
La substància pensant, res cogitans, jo o ànima, és “una cosa que pensa”. És només
substància per analogia perquè és creada i depèn de Déu. És finita, imperfecta, immaterial,
inextensa i independent de la res extensa. El seu atribut és el pensament i hi regeix la
llibertat. Els seus modes són l’enteniment i la voluntat.
2
René Descartes volia trobar una base absolutament segura sobre la qual construir tot el
coneixement científic i filosòfic. Per aconseguir-ho, exposa les seves idees a l’obra
«Meditacions metafísiques» (1641). El seu projecte consisteix a eliminar qualsevol dubte i
arribar a veritats indubtables.
I Meditació:
Descartes proposa el Dubte Metòdic, l’aplicació sistemàtica de diversos criteris que ens
permeten dubtar dels diferents tipus de coneixement que tenim. Descartes el fa servir per
eliminar totes les opinions i les falses creences derivades de l’educació rebuda i per trobar
el seu criteri de veritat a partir del qual vol reconstruir el saber sobre unes bases
absolutament fermes i segures.
Aquest dubte és hiperbòlic, perquè s'aplica de manera extrema. Per reforçar-ho, imagina la
figura del geni maligne, un ésser capaç d’enganyar-nos constantment. Davant del dubte,
cal suspendre el judici fins a trobar una certesa absoluta.
Dins de l’idealisme de Descartes, s’afirma que coneixem la realitat mitjançant les idees.
- Idees adventícies: són aquelles que ens mostren els nostres sentits i que
procedeixen de fora de nosaltres (de l’exterior, del món material). En són exemples
la sensació d’un soroll, el sol o la calor. La seva realitat i la seva fiabilitat són
qüestionades, ja que també ho és la fiabilitat dels sentits.
- Idees factícies: són aquelles que han estat inventades o produïdes per nosaltres,
com quan, combinant dues idees, formem la idea de sirena o hipogrif. La seva
realitat i fiabilitat manquen de tot valor, ja que sabem que són una mera ficció
produïda per la imaginació.
- Idees innates: són aquelles que Déu ha posat en nosaltres en néixer i que formen
part constitutiva de la nostra ment. Les trobem en el nostre pensament i se’ns
imposen per si mateixes de manera immediata i evident. En són exemples la idea de
pensar o la d’existir. Són les úniques que ens ofereixen total fiabilitat i a partir de les
quals Descartes intenta reconstruir el coneixement.
1
, Em cal considerar que soc un home que té per costum dormir a la nit i representar-me en
somnis les mateixes coses […] que els insensats imaginen mentre estan desperts. Quants
cops m’ha passat que somiava, a la nit, que era aquí, vestit com ara i que em trobava a prop
del foc, quan de fet estava desvestit a dintre el llit? […]
Potser no seria una mala conclusió dir que la física, l’astronomia, la medicina i totes les
altres ciències que depenen de la consideració de les coses compostes són molt dubtoses i
insegures; però que l’aritmètica, la geometria i les altres ciències d’aquest gènere, que no
tracten sinó de coses molt simples i molt generals, sense preocupar-se gaire de si són a la
natura o no hi són, contenen coses certes i indubtables. Perquè tant si vetllo com si dormo,
dos més tres faran sempre cinc, i el quadrat mai no tindrà més de quatre costats […].
Tanmateix, fa molt de temps que tinc en el meu esperit una certa opinió segons la qual hi ha
un Déu que ho pot tot […]. Ara, qui em pot assegurar que aquest Déu no ha fet precisament
que no hi hagi ni terra ni cel, ni cap cos extens ni cap figura, ni magnitud ni lloc, i que, així i
tot, jo tingui les sensacions d’aquestes coses, i que tot em sembli que existeix tal com jo ho
veig? I a més, com que de vegades penso que els altres s’enganyen, fins i tot en les coses
que creuen saber amb tota certesa, qui sap si aquest Déu no ha volgut que jo m’enganyi
sempre que sumo dos més tres o que compto els costats d’un quadrat […]. Potser Déu no
ha volgut que jo m’enganyi d’aquesta manera, ja que es diu que és supremament bo. […]
Suposaré, doncs, que hi ha, no precisament un Déu […], sinó un geni maligne, tan poderós
com astut, que ha posat tot el seu enginy a enganyar-me.
II Meditació:
Després de plantejar-se què forma part de la realitat, Descartes afirma que allò que el fa
existir, és el fet de pensar. «Cogito, ergo sum», penso, per tant, existeixo. Encara que dubti de
tot, no pot dubtar que està pensant. Això demostra la seva existència com a ésser pensant.
Ell és una substància pensant, la Res Cogitans.
La substància pensant, res cogitans, jo o ànima, és “una cosa que pensa”. És només
substància per analogia perquè és creada i depèn de Déu. És finita, imperfecta, immaterial,
inextensa i independent de la res extensa. El seu atribut és el pensament i hi regeix la
llibertat. Els seus modes són l’enteniment i la voluntat.
2
