2. LA TEORIA DE LES IDEES DE PLATÓ
Plató intenta respondre qüestions polítiques, ètiques i ontològiques amb la teoria de les
idees.
La teoria de les idees té 2 vessants: sobre la realitat (ontologia)
sobre el coneixement (epistemologia).
MÓN INTEL·LIGIBLE: Món vertader
(realitat). No hi ha canvi, moviment ni
temps. No hi a coses sinó invariables,
immutables i eternes, i que tenen una
existència real i separades de les
coses particulars. Aquestes només es
poden conèixer a través de la raó.
(món de Parmènides).
MÓN SENSIBLE: Realitat aparent
(coneixement). Aquest món està
afectat pel canvi, moviment i temps.
Trobem les coses alterables,
inestables, temporals. Coneixem la
seva existència a través dels sentits.
(món de Heràclit).
Respecte a aquest “dualisme”, Plató dirà que el món sensible és una còpia del món de les
idees, i que existeix gràcies a l’intel·ligible.
PARTICIPACIÓ I IMITACIÓ:
El concepte que fa servir Plató per unir els dos mons és el concepte de
‘participació/imitació’.
Les coses sensibles tenen una relació de participació en les formes/idees/essències
corresponents. Les idees es manifesten o estan presents en la diversitat dels objectes que
trobem en el món sensible. També podríem dir, dins de la participació que la forma o
essència és un model ideal que les coses sensibles imiten o reprodueixen imperfectament,
ja que mai aconsegueixen igualar-lo quant a la perfecció.
X explicar millor això, Plató ens dona exemples:
➔ Ens podríem preguntar, per exemple, per què és justa l’acció d’un individu? Plató
diria perquè participa de la idea de justícia.
➔ Per què és circular una moneda? Perquè participa de la idea de circularitat.
1
, ➔ Per què és bella una estàtua d’Atena? Perquè participa de la forma pura i absoluta
de la bellesa.
3. CONEIXEMENT I REMINISCÈNCIA
Si el coneixement vertader està vinculat al món de les idees, xo aquestes no estan al món
sensible, com es pot donar el seu coneixement?
X Plató, l’ànima de cadascun de nosaltres ha contemplat aq. idees en un moment anterior,
en una existència anterior, però al encarnar-se en un cos mortal, les oblida. Ara bé, la visió
dels objectes materials, que són còpies imperfectes de les idees o formes, fa que es
desperti el record d’aquelles idees ja conegudes.
X tant, podem dir que el coneixement és reconeixement, record allò que en Plató va
anomenar ANAMNESIS. (recordar)
X a conèixer les coses hem d’ascendir els següents esglaons de coneixement:
Doxa (poc fiable) Episteme (saber vertader)
L’eix vertebrador de la teoria del coneixement de Plató és que el grau de veritat d’un
coneixement és proporcional a la realitat de l’ésser conegut. La seva teoria del coneixement
o epistemologia amb els matisos i la seva gradualitat és:
LA DIALÈCTICA
X Plató, la dialèctica és la ciència suprema que només els filòsofs ↑ entrenats poden
practicar. Serveix x conèixer les idees superiors
La dialèctica platònica consta de dos moments fonamentals.
1) Intuïció de la Idea.
2) L’activitat crítica del dialèctic per esclarir aquesta intuïció de la Idea.
La 1a intuïció és vaga, insuficient; és només un acte instantani de visió mental que
transcendeix al pensament. El dialèctic ha de prendre els primers supòsits com a esglaons i
2
Plató intenta respondre qüestions polítiques, ètiques i ontològiques amb la teoria de les
idees.
La teoria de les idees té 2 vessants: sobre la realitat (ontologia)
sobre el coneixement (epistemologia).
MÓN INTEL·LIGIBLE: Món vertader
(realitat). No hi ha canvi, moviment ni
temps. No hi a coses sinó invariables,
immutables i eternes, i que tenen una
existència real i separades de les
coses particulars. Aquestes només es
poden conèixer a través de la raó.
(món de Parmènides).
MÓN SENSIBLE: Realitat aparent
(coneixement). Aquest món està
afectat pel canvi, moviment i temps.
Trobem les coses alterables,
inestables, temporals. Coneixem la
seva existència a través dels sentits.
(món de Heràclit).
Respecte a aquest “dualisme”, Plató dirà que el món sensible és una còpia del món de les
idees, i que existeix gràcies a l’intel·ligible.
PARTICIPACIÓ I IMITACIÓ:
El concepte que fa servir Plató per unir els dos mons és el concepte de
‘participació/imitació’.
Les coses sensibles tenen una relació de participació en les formes/idees/essències
corresponents. Les idees es manifesten o estan presents en la diversitat dels objectes que
trobem en el món sensible. També podríem dir, dins de la participació que la forma o
essència és un model ideal que les coses sensibles imiten o reprodueixen imperfectament,
ja que mai aconsegueixen igualar-lo quant a la perfecció.
X explicar millor això, Plató ens dona exemples:
➔ Ens podríem preguntar, per exemple, per què és justa l’acció d’un individu? Plató
diria perquè participa de la idea de justícia.
➔ Per què és circular una moneda? Perquè participa de la idea de circularitat.
1
, ➔ Per què és bella una estàtua d’Atena? Perquè participa de la forma pura i absoluta
de la bellesa.
3. CONEIXEMENT I REMINISCÈNCIA
Si el coneixement vertader està vinculat al món de les idees, xo aquestes no estan al món
sensible, com es pot donar el seu coneixement?
X Plató, l’ànima de cadascun de nosaltres ha contemplat aq. idees en un moment anterior,
en una existència anterior, però al encarnar-se en un cos mortal, les oblida. Ara bé, la visió
dels objectes materials, que són còpies imperfectes de les idees o formes, fa que es
desperti el record d’aquelles idees ja conegudes.
X tant, podem dir que el coneixement és reconeixement, record allò que en Plató va
anomenar ANAMNESIS. (recordar)
X a conèixer les coses hem d’ascendir els següents esglaons de coneixement:
Doxa (poc fiable) Episteme (saber vertader)
L’eix vertebrador de la teoria del coneixement de Plató és que el grau de veritat d’un
coneixement és proporcional a la realitat de l’ésser conegut. La seva teoria del coneixement
o epistemologia amb els matisos i la seva gradualitat és:
LA DIALÈCTICA
X Plató, la dialèctica és la ciència suprema que només els filòsofs ↑ entrenats poden
practicar. Serveix x conèixer les idees superiors
La dialèctica platònica consta de dos moments fonamentals.
1) Intuïció de la Idea.
2) L’activitat crítica del dialèctic per esclarir aquesta intuïció de la Idea.
La 1a intuïció és vaga, insuficient; és només un acte instantani de visió mental que
transcendeix al pensament. El dialèctic ha de prendre els primers supòsits com a esglaons i
2
