Tema 3:
L’atenció dividida en permet atorgar recursos atencionals a diferents estímuls
i tasques simultànies.
Factors determinants de l’atenció dividida:
Els factors que determinen com de bé es podrà dividir l’atenció són:
Semblança entre les tasques, normalment com més s’assemblen les
tasques més ens costa fer-les bé.
Normalment quan no comparteixen la mateixa modalitat sensorial
(una auditiva amb una visual) som millors. És a dir, que si comparteixen
la mateixa modalitat sensorial ens costa més.
Si els codis de memòria són diferents (verbal i visual) ens costa menys
dividir l’atenció, per exemple és molt difícil mantenir dues converses
alhora.
També és important la modalitat de sortida: si una de les tasques
implica caminar i una parlar sí que ho podem fer, però com més
semblants siguin els canals de sortida més difícil serà fer la tasca.
Localització espacial, si els estímuls estan en el mateix lloc som
millors, si estan en localització espacial diferents som pitjors.
En el estudi de Neisser i Becklen on es posaven els dos vídeos
superposats, també van presentar els dos vídeos en costats diferents de
la pantalla.
I el que van veure és que era molt més difícil realitzar la tasca quan els
vídeos estaven separats que si estaven superposats. Per tant si
comparteixen la localització espacial podem fer millor atenció dividida.
La pràctica ajuda a automatitzar les tasques i es necessiten menys
recursos per a fer aquesta tasca automàtica i se li pot destinar més
recursos a altres tasques.
La dificultat de la tasca també influeix, ja que si són molt difícils
consumeixen molts recursos i se li poden dedicar menys a l’altre tasca.
Models de capacitat:
Amb la pràctica, automatitzem la conducta alliberem recursos, permetent
realitzar més d’una tasca al mateix temps. És a dir amb la pràctica, reduïm la
dificultat.
1
L’atenció dividida en permet atorgar recursos atencionals a diferents estímuls
i tasques simultànies.
Factors determinants de l’atenció dividida:
Els factors que determinen com de bé es podrà dividir l’atenció són:
Semblança entre les tasques, normalment com més s’assemblen les
tasques més ens costa fer-les bé.
Normalment quan no comparteixen la mateixa modalitat sensorial
(una auditiva amb una visual) som millors. És a dir, que si comparteixen
la mateixa modalitat sensorial ens costa més.
Si els codis de memòria són diferents (verbal i visual) ens costa menys
dividir l’atenció, per exemple és molt difícil mantenir dues converses
alhora.
També és important la modalitat de sortida: si una de les tasques
implica caminar i una parlar sí que ho podem fer, però com més
semblants siguin els canals de sortida més difícil serà fer la tasca.
Localització espacial, si els estímuls estan en el mateix lloc som
millors, si estan en localització espacial diferents som pitjors.
En el estudi de Neisser i Becklen on es posaven els dos vídeos
superposats, també van presentar els dos vídeos en costats diferents de
la pantalla.
I el que van veure és que era molt més difícil realitzar la tasca quan els
vídeos estaven separats que si estaven superposats. Per tant si
comparteixen la localització espacial podem fer millor atenció dividida.
La pràctica ajuda a automatitzar les tasques i es necessiten menys
recursos per a fer aquesta tasca automàtica i se li pot destinar més
recursos a altres tasques.
La dificultat de la tasca també influeix, ja que si són molt difícils
consumeixen molts recursos i se li poden dedicar menys a l’altre tasca.
Models de capacitat:
Amb la pràctica, automatitzem la conducta alliberem recursos, permetent
realitzar més d’una tasca al mateix temps. És a dir amb la pràctica, reduïm la
dificultat.
1
