4. EL MÈTODE CARTESIÀ
A través del mètode es vol avançar ordenadament des d’unes veritats segures i evidents a
unes altres igualment segures i evidents. Abans d’entrar en el mètode és necessari conèixer
que les facultats de coneixement de la ment són la intuïció i la deducció:
1) La intuïció: Visió Intel·lectual per la qual la ment comprèn completament una qüestió, de
manera que no queda el més mínim dubte. Es fonamenta en si mateixa i no depèn de cap
altre coneixement. La sola intuïció d’una proposició certifica la veritat d’allò intuït. i.e., si ho
intueixo, és veritat innegablement. (1a i 2a regla)
e.g. que ell existeix, el triangle està limitat per 3 línies, esfera té 1 superfície, etc.
2) La deducció: és el coneixement que arrenca d’un altre coneixement i que fonamenta en
la seva veritat. La intuïció serà el punt de partida de la deducció (que en seria el resultat), jq
la veritat de la conclusió dependrà de les premisses, les quals es coneixen al capdavall per
la intuïció. (3a i 4a regla)
Ambdós són els 2 grans eixos que explicaran les 4 regles del mètode.
1. 1a REGLA: L’EVIDÈNCIA
Presenta l’evidència com a criteri de veritat o de certesa. Una proposició evident és una
proposició vertadera. I què és una proposició evident? És una proposició clara i distinta.
L'evidència és claredat + intuïció. “Claredat” és el contrari d’obscuritat i significa
“immediatesa”, una idea o un pensament clar és una idea directa i òbvia. “Distinció” és el
contrari de confusió, una idea distinta es pot distingir perfectament de les altres idees i no es
pot confondre amb elles.
2. 2a REGLA: ANÀLISI
Descompondre els problemes en els seus elements més simples a fi de resoldre’ls millor.
3. 3a REGLA: SÍNTESI
Conduir els pensaments per ordre començant pels objectes + simples i + fàcils de conèixer,
per ascendir, a poc a poc al coneixement dels + complexos.
A partir dels elements més simples coneguts intuïtivament la ment dedueix els elements
restants. X tant, de les facultats de coneixement de la ment, la intuïció intervé en l’anàlisi,
mentre que la deducció ho fa en la síntesi.
4. 4a REGLA: ENUMERACIÓ
Incita a revisar i verificar que de tots els coneixements que anem adquirint no ens en deixem
cap ni ometem res. So repassar l’aplicació de les regles anteriors.
3. EL DUBTE METÒDIC: COGITO, ERGO SUNT
Un cop descrit el mètode, Descartes es vol assegurar que aquest sigui aplicable a la
filosofia. Si es tracta de partir de certeses i anar progressant fins a coneixements més
, complexos, el 1r objectiu de Descartes és cercar quelcom que sigui completament
indubtable.
3.1. EL DUBTE METÒDIC
X arribar a un ppi indubtable, cal rebutjar com a fals tot allò en què pogués imaginar el més
petit dubte, per tal de veure si després d’això quedava en la meva convicció alguna cosa
que fos completament indubtable. X tant, considerem que el fet de dubtar, de qüestionar tot
el que donem per suposat, és el camí escollit per Descartes per arribar a la imprescindible
veritat indubtable.
És x això que al camí triat per Descartes se li diu dubte metòdic. De què dubta Descartes?
1) Els sentits: És possible dubtar del coneixement que adquirim a través dels sentits pk
aquests sovint ens enganyen. Descartes posa com a exemple el fet que un pal dins de
l’aigua sembla que estigui trencat, quan no ho està, o que una torre quadrada es veu rodona
des de lluny. X tant, com que hi ha motiu de dubte, hem de descartar la fiabilitat de la
informació que ens proporcionen.
2) La confusió somni/vigília: Tampoc podrem estar segurs de l’existència real dels
objectes que veiem, perquè pensem que existeixen també quan estem somniant i en realitat
no existeixen. Pel fet de no poder distingir clarament el somni de la vigília, descartarem
també les nostres percepcions.
3) La raó: la hipòtesi del geni maligne: La raó tampoc està lliure de dubte si pensem, com
a hipòtesi, en l’existència d’un geni maligne poderós, astut i enganyós que utilitza el seu
enginy x enganyar-nos, i fer-nos creure que és vertader allò que és fals. Inclús les veritats
matemàtiques o els raonaments més elementals, s’haurien de posar en dubte si volguéssim
ser absolutament rigorosos.
Penso, per Tant, Existeixo: Cogito, ergo sum
A través d’aq dubte metòdic, i malgrat semblar que no hi hagi res que no es pugui posar en
dubte, apareix el principi indubtable que Descartes cercava. Pk si ens parem a pensar, no
podem dubtar que pensem, i si pensem és perquè existim, la nostra pròpia existència es
dedueix del fet que penso.
(Cal tenir present que Descartes dona un significat ↑ ampli al concepte de pensament, que
inclou qualsevol activitat psicològica o qualsevol contingut mental del qual som
immediatament conscients, com ara suposar, recordar, imaginar, sentir, etc.
En aquest punt, Descartes està en possessió d’una primera veritat inqüestionable: evident.
El criteri de veritat coincideix, doncs, amb la 1a regla del mètode cartesià.
6. SUBSTÀNCIES CARTESIANES
6.1. LA SUBSTÀNCIA PENSANT: RES COGITANS
El “jo” cartesià (subjecte del dubte) és una substància pensant, una ànima, un esperit o
ment. X tant per a Descartes l’ànima com a substància és totalment diferent del cos, al qual
A través del mètode es vol avançar ordenadament des d’unes veritats segures i evidents a
unes altres igualment segures i evidents. Abans d’entrar en el mètode és necessari conèixer
que les facultats de coneixement de la ment són la intuïció i la deducció:
1) La intuïció: Visió Intel·lectual per la qual la ment comprèn completament una qüestió, de
manera que no queda el més mínim dubte. Es fonamenta en si mateixa i no depèn de cap
altre coneixement. La sola intuïció d’una proposició certifica la veritat d’allò intuït. i.e., si ho
intueixo, és veritat innegablement. (1a i 2a regla)
e.g. que ell existeix, el triangle està limitat per 3 línies, esfera té 1 superfície, etc.
2) La deducció: és el coneixement que arrenca d’un altre coneixement i que fonamenta en
la seva veritat. La intuïció serà el punt de partida de la deducció (que en seria el resultat), jq
la veritat de la conclusió dependrà de les premisses, les quals es coneixen al capdavall per
la intuïció. (3a i 4a regla)
Ambdós són els 2 grans eixos que explicaran les 4 regles del mètode.
1. 1a REGLA: L’EVIDÈNCIA
Presenta l’evidència com a criteri de veritat o de certesa. Una proposició evident és una
proposició vertadera. I què és una proposició evident? És una proposició clara i distinta.
L'evidència és claredat + intuïció. “Claredat” és el contrari d’obscuritat i significa
“immediatesa”, una idea o un pensament clar és una idea directa i òbvia. “Distinció” és el
contrari de confusió, una idea distinta es pot distingir perfectament de les altres idees i no es
pot confondre amb elles.
2. 2a REGLA: ANÀLISI
Descompondre els problemes en els seus elements més simples a fi de resoldre’ls millor.
3. 3a REGLA: SÍNTESI
Conduir els pensaments per ordre començant pels objectes + simples i + fàcils de conèixer,
per ascendir, a poc a poc al coneixement dels + complexos.
A partir dels elements més simples coneguts intuïtivament la ment dedueix els elements
restants. X tant, de les facultats de coneixement de la ment, la intuïció intervé en l’anàlisi,
mentre que la deducció ho fa en la síntesi.
4. 4a REGLA: ENUMERACIÓ
Incita a revisar i verificar que de tots els coneixements que anem adquirint no ens en deixem
cap ni ometem res. So repassar l’aplicació de les regles anteriors.
3. EL DUBTE METÒDIC: COGITO, ERGO SUNT
Un cop descrit el mètode, Descartes es vol assegurar que aquest sigui aplicable a la
filosofia. Si es tracta de partir de certeses i anar progressant fins a coneixements més
, complexos, el 1r objectiu de Descartes és cercar quelcom que sigui completament
indubtable.
3.1. EL DUBTE METÒDIC
X arribar a un ppi indubtable, cal rebutjar com a fals tot allò en què pogués imaginar el més
petit dubte, per tal de veure si després d’això quedava en la meva convicció alguna cosa
que fos completament indubtable. X tant, considerem que el fet de dubtar, de qüestionar tot
el que donem per suposat, és el camí escollit per Descartes per arribar a la imprescindible
veritat indubtable.
És x això que al camí triat per Descartes se li diu dubte metòdic. De què dubta Descartes?
1) Els sentits: És possible dubtar del coneixement que adquirim a través dels sentits pk
aquests sovint ens enganyen. Descartes posa com a exemple el fet que un pal dins de
l’aigua sembla que estigui trencat, quan no ho està, o que una torre quadrada es veu rodona
des de lluny. X tant, com que hi ha motiu de dubte, hem de descartar la fiabilitat de la
informació que ens proporcionen.
2) La confusió somni/vigília: Tampoc podrem estar segurs de l’existència real dels
objectes que veiem, perquè pensem que existeixen també quan estem somniant i en realitat
no existeixen. Pel fet de no poder distingir clarament el somni de la vigília, descartarem
també les nostres percepcions.
3) La raó: la hipòtesi del geni maligne: La raó tampoc està lliure de dubte si pensem, com
a hipòtesi, en l’existència d’un geni maligne poderós, astut i enganyós que utilitza el seu
enginy x enganyar-nos, i fer-nos creure que és vertader allò que és fals. Inclús les veritats
matemàtiques o els raonaments més elementals, s’haurien de posar en dubte si volguéssim
ser absolutament rigorosos.
Penso, per Tant, Existeixo: Cogito, ergo sum
A través d’aq dubte metòdic, i malgrat semblar que no hi hagi res que no es pugui posar en
dubte, apareix el principi indubtable que Descartes cercava. Pk si ens parem a pensar, no
podem dubtar que pensem, i si pensem és perquè existim, la nostra pròpia existència es
dedueix del fet que penso.
(Cal tenir present que Descartes dona un significat ↑ ampli al concepte de pensament, que
inclou qualsevol activitat psicològica o qualsevol contingut mental del qual som
immediatament conscients, com ara suposar, recordar, imaginar, sentir, etc.
En aquest punt, Descartes està en possessió d’una primera veritat inqüestionable: evident.
El criteri de veritat coincideix, doncs, amb la 1a regla del mètode cartesià.
6. SUBSTÀNCIES CARTESIANES
6.1. LA SUBSTÀNCIA PENSANT: RES COGITANS
El “jo” cartesià (subjecte del dubte) és una substància pensant, una ànima, un esperit o
ment. X tant per a Descartes l’ànima com a substància és totalment diferent del cos, al qual
