Tema 1:
Avui en dia no es parla d’estadis en el desenvolupament. En canvi es parla
d’etapes o de períodes. Aquests últims ens permeten tenir en conta la
existència d’especificitats en els nens.
Freud i Piaget son un teòric d’estadis. Tenen en comú que seleccionen un
àmbit del desenvolupament que ells consideren que es el crucial. I per tant
marca les característiques de la persona, fa que actuïn de una manera davant
de problemes.
En el cas de Piaget es el estadi de raonar.
La psicologia del desenvolupament o psicologia evolutiva es la part de la
psicologia que s’ocupa de l’estudi dels processos de canvi psicològic
relacionats amb l’edat que tenen lloc durant el desenvolupament, des del
naixement fins la mort de la persona.
Dimensió temporal de l’estudi de canvi psicològic:
La dimensió temporal ontogenètica es com evoluciona i es transforma la ment
humana al llarg del cicle vital.
Però dintre del desenvolupament humà també podem trobar la dimensió
filogenètica, per exemple podríem comparar la forma de comunicar-nos amb
altres especies. Però cal destacar que no es la dimensió mes utilitzada en la
psicologia del desenvolupament.
Altres dimensions s’interessen en àmbits històric-socio-cultural. Es a dir en
diferents moments de les societats humanes observar com ens comuniquem o
la parentalitat.
Per últim la dimensió microgenètica son aquells estudis intensius durant un
temps curt. Com per exemple estudiar la memòria en la gent gran.
Diem processos de canvi psicològic relacionat amb l’edat. La disciplina te
l’orientació general de la ciència, que es buscar aspectes universals. I si que es
veritat que en el desenvolupament hi han patrons universals, també es veritat
que coses com l’època, la societat i altres variables afectin molt aquests
patrons. I per tant hem d’estudiar aquesta variabilitat també.
L’edat no determina el grau de desenvolupament. Es a dir l’edat no es el
causant del desenvolupament. Simplement l’edat es un referent de tipicitat.
Retard es quan el nen segueix el desenvolupament típic però va mes enlentit
de la norma. Mentre que trastorn es que no segueix el desenvolupament típic.
, Factors del desenvolupament:
Perquè hi hagi un desenvolupament hi han de hi haver molts factors. Com per
exemple l’herència i el medi.
Es a dir es una combinació d’evolució orgànica, d’interacció amb el medi físic i
social, d’educació i de factors històrics , macroeconòmics, culturals...
Quan parlem de maduració ens referim a evolució orgànica. Mentre que quan
parlem de desenvolupament parlem d’experiència amb el medi físic i social.
Es a dir el desenvolupament es un conjunt de canvis psicològics.
A Estats Units es van fer uns estudis per veure si el QI baixa amb l’edat o no. I
van fer aquests estudis a diferents grups d’edat. I es va veure que a partir dels
30 anys el QI comença a baixar.
Mentre que un altre estudi longitudinal es va veure que a partir dels 31 anys hi
havia una disminució en les tasques de velocitat. Però en canvi van detectar
una certa millora amb l’edat amb l’adquisició de coneixement i de llenguatge.
Els resultats van ser diferents perquè els factors històrics i culturals eren
diferents.
Moltes vegades parlem de subjecte i de medi com si fossin dues coses molt
diferenciables.
Però avui dia hi ha el enfocament sistèmic, i ells pensen des de un punt de
vista holístic. Es a dir diuen que la genètica i el medi no son entitats
completament separades. Sinó que la persona i el context configuren un
sistema (entitat que tendeix a mantenir un cert equilibri i que te un dinamisme
intern). I cada sistema esta configurat per diferents subsistemes en acció.
Alguns exemples de subsistemes:
Nivell d’anàlisi del subjecte:
Cel·lular.
Orgànic.
Conductual.
Social, relacional.
Genètic, molecular.
Nivell d’anàlisi del context:
Microsistema (contextos immediats, en el que la persona te un paper
actiu. Ex: escola, família...).
Mesosistema (es un conjunt de relacions que no te un context físic
concret, son relacions entre microsistemes. Ex: família-escola).
Exosistema (es un context en el que la persona no participa activament
però es rellevant en la seva vida. Ex: la feina dels pares).
Avui en dia no es parla d’estadis en el desenvolupament. En canvi es parla
d’etapes o de períodes. Aquests últims ens permeten tenir en conta la
existència d’especificitats en els nens.
Freud i Piaget son un teòric d’estadis. Tenen en comú que seleccionen un
àmbit del desenvolupament que ells consideren que es el crucial. I per tant
marca les característiques de la persona, fa que actuïn de una manera davant
de problemes.
En el cas de Piaget es el estadi de raonar.
La psicologia del desenvolupament o psicologia evolutiva es la part de la
psicologia que s’ocupa de l’estudi dels processos de canvi psicològic
relacionats amb l’edat que tenen lloc durant el desenvolupament, des del
naixement fins la mort de la persona.
Dimensió temporal de l’estudi de canvi psicològic:
La dimensió temporal ontogenètica es com evoluciona i es transforma la ment
humana al llarg del cicle vital.
Però dintre del desenvolupament humà també podem trobar la dimensió
filogenètica, per exemple podríem comparar la forma de comunicar-nos amb
altres especies. Però cal destacar que no es la dimensió mes utilitzada en la
psicologia del desenvolupament.
Altres dimensions s’interessen en àmbits històric-socio-cultural. Es a dir en
diferents moments de les societats humanes observar com ens comuniquem o
la parentalitat.
Per últim la dimensió microgenètica son aquells estudis intensius durant un
temps curt. Com per exemple estudiar la memòria en la gent gran.
Diem processos de canvi psicològic relacionat amb l’edat. La disciplina te
l’orientació general de la ciència, que es buscar aspectes universals. I si que es
veritat que en el desenvolupament hi han patrons universals, també es veritat
que coses com l’època, la societat i altres variables afectin molt aquests
patrons. I per tant hem d’estudiar aquesta variabilitat també.
L’edat no determina el grau de desenvolupament. Es a dir l’edat no es el
causant del desenvolupament. Simplement l’edat es un referent de tipicitat.
Retard es quan el nen segueix el desenvolupament típic però va mes enlentit
de la norma. Mentre que trastorn es que no segueix el desenvolupament típic.
, Factors del desenvolupament:
Perquè hi hagi un desenvolupament hi han de hi haver molts factors. Com per
exemple l’herència i el medi.
Es a dir es una combinació d’evolució orgànica, d’interacció amb el medi físic i
social, d’educació i de factors històrics , macroeconòmics, culturals...
Quan parlem de maduració ens referim a evolució orgànica. Mentre que quan
parlem de desenvolupament parlem d’experiència amb el medi físic i social.
Es a dir el desenvolupament es un conjunt de canvis psicològics.
A Estats Units es van fer uns estudis per veure si el QI baixa amb l’edat o no. I
van fer aquests estudis a diferents grups d’edat. I es va veure que a partir dels
30 anys el QI comença a baixar.
Mentre que un altre estudi longitudinal es va veure que a partir dels 31 anys hi
havia una disminució en les tasques de velocitat. Però en canvi van detectar
una certa millora amb l’edat amb l’adquisició de coneixement i de llenguatge.
Els resultats van ser diferents perquè els factors històrics i culturals eren
diferents.
Moltes vegades parlem de subjecte i de medi com si fossin dues coses molt
diferenciables.
Però avui dia hi ha el enfocament sistèmic, i ells pensen des de un punt de
vista holístic. Es a dir diuen que la genètica i el medi no son entitats
completament separades. Sinó que la persona i el context configuren un
sistema (entitat que tendeix a mantenir un cert equilibri i que te un dinamisme
intern). I cada sistema esta configurat per diferents subsistemes en acció.
Alguns exemples de subsistemes:
Nivell d’anàlisi del subjecte:
Cel·lular.
Orgànic.
Conductual.
Social, relacional.
Genètic, molecular.
Nivell d’anàlisi del context:
Microsistema (contextos immediats, en el que la persona te un paper
actiu. Ex: escola, família...).
Mesosistema (es un conjunt de relacions que no te un context físic
concret, son relacions entre microsistemes. Ex: família-escola).
Exosistema (es un context en el que la persona no participa activament
però es rellevant en la seva vida. Ex: la feina dels pares).
