UNITAT 1: PRESOCRÀTICS
Canal Lluna Pineda: Fa esquemes per entendre els diferents filòsofs.
1. Primers filòsofs grecs→ concepte de la naturalesa
Concepte nou: Arkhé→ principi i origen de totes les coses, Tales de Milet pensava que l’arkhé
era l’aigua (era un mite). “Déus i coses divines naixeren de l’aigua”, va dir; per tant, el món és
una estructura objectiva constituïda per diferents formes d’aigua.
Concepte nou: Phýsis→ naturalesa, Anaximandre, deixeble de Tales de Milet, pensava que
l’arkhé era l’apeiron (un element indeterminat, és a dir, no és matèria, sinó que té la capacitat
d’arribar a ser-ho).
Anaxímenes→ l’arkhé és l’aire, dona 3 raons:
● És condició imprescindible per la vida.
● Està a tot arreu.
● No pesa (és fals, però no va ser refutat fins més tard)
2. La filosofia pitagòrica
Pitàgores→ arkhé són els números, pensava que els Déus parlaven amb el llenguatge
matemàtic (escrivien les lleis de l'univers amb fórmules matemàtiques i succeïen els fets). Ex:
crea la fórmula de gravetat i apareix aquesta.
Els seus seguidors es van suïcidar per "obrir la presó" en la que les seves animes estaven (la
vida) i deixar de patir, ja havien fet la seva missió i ja podien tenir l'ànima lliure.
Orfeu→ l'ànima és immortal, ha existit des de sempre, empresonada per expiar la culpa;
transmigració, per recobrar la seva primitiva espiritualitat, la seva vida ha de fer possible en la
seva la concòrdia i l'harmonia de l'univers.
Per aconseguir sortir de la presó:
● Ascesi (pràctica espiritual; renuncia a comoditat, confort i plaer).
● Gimnàstica i Música.
● Matemàtica i filosofia.
● Moralitat.
3. El budisme
Sorgeix a partir de la història de Sidarta; aquest estava tancat en un gran palau perquè el seu
pare no volia que veies com era el patiment de la vida, a la seva adolescència es va escapar
amb el seu conductor i va veure patiment als carrers dels pobles (envelliment, malaltia i mort) va
preguntar al conductor que era tot allò, i es va qüestionar perquè el seu pare tenia tanta riquesa i
els altres no, es proposa acabar amb l'angoixa del món i s'introdueix al budisme.
Quatre nobles veritats:
● Duhka: patiment
● Trsnä: origen del dukha, és el desig
● Nirvana: final del dukha
1
, Naïm El Harrak, Hana Ataneba, Douae Salah 2n Batx B
● Samsara: estat contrari al de nirvana
Teoria de la roda del carro: 6 mons diferents a l'univers, van passant d'un a l'altre en cada mort;
reencarnació.
Buda és un ésser humà que ha sortit del samsara, Sidarta va aconseguir la il·luminació i va
prometre que no se n'anirà del cicle de samsara fins que tots sortíssim→ Buda és aquí,
reencarnant-se amb nosaltres.
El món humà és el millor per a avançar espiritualment; l'interès és avançar el màxim per a
poder sortir de la roda i deixar de patir (sortir cap al nirvana).
Karma→ antigament un concepte negatiu, cau un gran pes espiritual i no es pot sortir del
samsara, cal un karma net per a sortir de samsara.
Camí que s'ha de seguir per sortir de samsara:
● Saviesa: filosofia, pensament correcte.
● Ètica: moralitat relacionada amb els altres, actuar amb bon karma.
● Entrenament de la ment: desenvolupar la saviesa i posar-la en pràctica.
Idea del Camí mitjà→ No renuncieu a les coses de manera extrema, però tampoc feu el seu
contrari. Liberarse del apego
❖ Sidarta es va asseure recte sense menjar ni moure's durant molt de temps per arribar a la
il·luminació, va arribar a estar molt malament de salut, fins que una dona se'l va trobar i
per ajudar-lo li va posar un gra d'arròs a la boca, seguidament ell arriba a la il·luminació,
canvia la seva personalitat i li diu als seus deixebles que segueixin el camí mitjà.
Buda→ persona que ha entrat al nirvana, pot sortir i tornar a samsara. (puede ver y recordar
cosas que nosotros no)
4. Heràclit i Parmènides→ pensen el contrari
Heràclit→ Concebia el món com un procés continu de canvis, tot canvia, no hi ha res que sigui
constant i el moviment és la regla o raó comuna de tot. Heràclit defensava el foc com arkhé. El
foc no entès com un element estrictament físic, sinó com un símbol, que crea i destrueix vida al
mateix temps. A través d’aquesta metàfora vol dir que totes les coses estan perpètuament
canviant, transformant-se i movent-se. «Aquest cosmos no l’ha fet cap home, i tampoc cap déu,
sinó que sempre és, fou i serà foc etern, que s’encén segons mesura, i s’apaga segons mesura».
Parmènides→ Els canvis són només aparences sensorials. El canvi és lògicament
contradictori, perquè significa passar de “ser” a “no-ser”, però el no-ser, no és. Per tant, no és
possible. Parmènides defensa que l’ésser és etern, no pot canviar. Si existís moviment, hauria de
venir del no-ésser i això és absurd, no hi pot venir res. Per a ell l’ésser té 5 característiques:
● És inengendrat.
● És indestructible.
● És immòbil.
● És il·limitat.
● És una unitat.
Hay diapos de parménides para entenderlo a partir de la 14
2