TEMA 1: CONCEPTES BÀSICS DE MME (MEMÒRIA, MOTIVACIÓ I EMOCIÓ)
Què és la MEMÒRIA? És la capacitat que ens permet codificar, emmagatzemar i recuperar la informació sensorial. Si
qualsevol d’aquests processos falla, la memòria falla.
• Codificació: la informació es converteix en petjada.
• Emmagatzematge: la informació és retinguda en la memòria.
• Recuperació: la informació s’extrau de la memòria quan fa falta.
Trobem la memòria a curt termini (informació que es recorda durant pocs segons o minuts i que després desapareix,
descarta les dades innecessàries) i la memòria a llarg termini (està composta per fragments d’informació que el cervell
emmagatzema durant períodes llargs.).
Tipus de memòria: el primer en definir la memòria va ser Tulving al 1983 i va defensar que hi havia la memòria
declarativa (episòdica -depòsit de la nostra història- i semàntica -definicions de coses que han de ser verbalitzades-)
i la memòria no declarativa (procedimental -accions que fas sense donar-te compte- i d’hàbits -accions que es fan de
la mateixa forma-).
Més endavant, al 1985, Tulving va fer la hipòtesi de la inclusió: episòdica------semàntica------procedimental.
Investigacions històriques: l’inici de l’estudi de la memòria:
Ebbinghaus va fer un experiment que constava de dos fases i de diferents
condicions. En la primera fase es presentava una síl·labes sense sentit als subjectes
i aquests l’havien de memoritzar. Es deixaven passar 24 hores i en la segona fase
l’havien de reprendre i recitar-la sense errors. Així, va veure que hi havia una
relació lineal entre la pràctica i l’aprenentatge, és a dir, cada assaig de més que es
feia el dia 1 (de 7 segons) feia estalviar 12 segons de reaprenentatge el dia 2. A
aquesta idea li va posar el nom d’hipòtesi del temps total (contra més temps es
practica, millor és l’aprenentatge).
Miller (cognitivista) també va estudiar la memòria. Als anys 50 els psicòlegs cognitivistes intentaven estudiar la caixa
negra, el nostre cervell. Miller va crear un llibre que es va anomenar “El número màgic 7, més o menys 2”. Ell va
estudiar la memòria a curt termini: si per ex. intentem memoritzar un número de telèfon, recordarem 7 números
seguits sense equivocar-nos, amb una variància de 2 números. A aquests 5 o 9 números els hi va posar el nom de
chunks (agrupació d’elements que podem emmagatzemar i treballar amb ells).
El paradigma Brown-Peterson (1958): és molt més fàcil estudiar i recordar una paraula (ex. LEO) que tres lletres
separades (ex. MFT). Contra més distracció hi ha, més s’oblida la paraula o les lletres. Existeix un oblit a curt termini.
Conclusions generals:
• Memòria a llarg termini (MLT): relació lineal entre pràctica i aprenentatge (Ebbinghaus).
• Memòria a curt termini (MCT): la seva capacitat és de 7+-2 chunks (Miller) i contra més distracció hi ha, més
s’oblida a curt termini (Brown-Peterson).
L’oblit és adaptatiu: la memòria del nostre cervell té una capacitat de 2’5 petabytes (2.500.000.000 de gigabytes).
L’oblit a curt termini:
• Teoria del decaïment de petjada: esvaïment automàtic de la petjada de memòria (quan arriba un punt que
ja no pots recordar més, acabes oblidant). Ex. quan ens presenten a moltes persones de cop i se’ns oblida
el nom de les que hem conegut primer.
• Teoria de la interferència: interferència d’unes petjades en altres, interferència entre estímuls semblants.
• Interferència retroactiva: el nou aprenentatge perjudica als antics.
• Interferència proactiva: el vell aprenentatge perjudica als nous.
Quan intentem recordar moltes coses hi ha:
• Efecte primacia (MLT): ex. recordar els primers noms que ens han dit.
• Efecte recència (MCT): ex recordar els últims.
Tulving i Thompson al 1973 van fer el Principi de Codificació Específica: les operacions específiques de codificació
realitzades sobre el que es percep determinen el que s’emmagatzema i allò emmagatzemat determina quins indicis
de recuperació són eficaços per a accedir al que està emmagatzemat.
Ex. si veiem una sabata en les restes d’una accident de tren o si la veiem en una habitació desordenada, determina
què s’emmagatzema i quin efecte té sobre nosaltres (en el primer cas serà més traumàtic perquè serà el reflex de la
mort d’un passatger del tren i es quedarà més en la memòria que en el segon cas, ja que és quelcom normal).
Codificar: emmagatzemar el que ens arriba a través dels sentits a la nostra memòria.
,Amnèsia:
• Amnèsia retrògrada: no recordar els vells coneixements, els fets que han passat anteriorment.
• Amnèsia anterògrada: incapacitat de generar nous records, no recordar els fets recents.
Símptomes:
• No recordar esdeveniments de fa dies, setmanes o anys.
• Confusió i desorientació.
• Alteracions de la personalitat, apatia i fragilitat emocional.
• Impossibilitat o dificultat de realitzar aprenentatges nous.
MOTIVACIÓ: els dos germans Kleinginna (1981) van identificar fins a més de 6 formes diferents de definir la
motivació.
La motivació és un procés bàsic relacionat amb la consecució d’objectius dirigits cap al manteniment o millora de la
vida d’un organisme.
• Motius primaris: depenen de la part biològica (són els que tendeixen a utilitzar els animals).
• Motius secundaris: depenen més de la part social (ex. voler treure bona nota a una assignatura).
La motivació és el concepte psicològic per a explicar la causa de la conducta (el per què). Però també d’altres aspectes
que caracteritzen a les conductes (el com). Procés de formació d’una conducta: Altre tipus de classificació:
-Innates: les fem sense ser
conscients del perquè les fem.
-Adquirides: som conscients de
que les fem i del perquè.
-Nomotètic: actuar en grup.
-Ideogràfiques: conducta solitària.
-Mecàniques: funcions bàsiques
de l’organisme.
-Cognitives: pensar si es fa o no la
conducta.
-Internes: conductes que es fan
sense mostrar als altres.
-Externes: conductes de cara al
grup.
Quan parlem de conductes i de motivacions mai hem de perdre la perspectiva cultural, ja que al llarg dels anys
diferents conductes poden canviar perquè la societat ho provoca:
• Carmanians i el matrimoni: a l’Iran els joves que es volien casar amb una noia havien de matar a un altre
pretendent de la noia, tallar-li el cap i donar-li al futur sogre com a recompensa. Així es demostrava la
masculinitat.
• John Ketch (s. XVII): era el decapitador oficial de Londres i quan hi havia un judici ell era l’encarregat de
tallar el cap al mig de la plaça com a espectacle. Era una feina molt ben pagada i ben vista.
• E. E. Kemper: va ser un assassí en sèrie que decapitava a les seves víctimes. Actualment no està ben vist.
Aquets són exemples de que la perspectiva cultural d’una mateixa conducta pot canviar al llarg del temps.
EMOCIÓ: Kleinginna i Kleinginna (1981) arrepleguen 101 definicions diferents de l’emoció. Actualment la definició
més acceptada és la de Lang (1968), que diu que l’emoció està dividida en tres processos, però que no tenen perquè
donar-se els tres:
• Neurofisiològic-neuroquímic: sudoració, alliberació d’endorfines, tot lo relacionat amb el SNA.
• Motor-conductual expressiu: la conducta oberta que es fa davant d’una emoció, ex. fugir quan es té por,
riure quan s’està content...
• Cognitiu-experiencial subjectiu: el raonament que es pensa davant de l’emoció.
Tenim les emocions bàsiques (depenen més de la part biològica, les compartim amb els animals) i les emocions
socials (depenen més de la part social, ex. vergonya, ira...).
Totes les reaccions emocionals comparteixen tres característiques que són subjectives, fisiològiques i biològiques:
• València: determinar si una emoció és agradable per a tu o si no ho és. Ex. por (valència neg.), alegria
(valència pos.), ràbia (valència neg.)...
• Activació: el grau d’activació que ens provoca una emoció, independentment de la seva valència. És
fisiològica. Ex. tristesa (activació neg.), ràbia (activació posi.)...
• Dominància: és alta quan l’emoció ens domina, quan no la podem controlar i baixa quan sí que ho podem
fer.
Mai hem de perdre la perspectiva cultural:
• L’homosexualitat a l’antiga Grècia: estava acceptada l’homosexualitat entre professor i alumne (ex. amor
platònic).
, • L’expressivitat de l’emoció: antigament estava ben vist recitar un poema a una dona al conèixer-la i ara
seria estrany.
La polèmica James-Lange (1922) vs Cannon-Bard (1927): Aquí comença l’era moderna d’investigació en psicologia. Es
plantegen des del punt de vista de si primer es crea l’emoció i aquesta provoca els canvis fisiològics o si és al revés:
• James-Lange: creu que hi ha una percepció davant d’un estímul que ens provoca canvis fisiològics i que fa
que el nostre cervell faci una interpretació sobre com hem d’actuar. La resposta ens generarà una emoció.
És a dir, ens adonem de l’emoció quan ja hem reaccionat.
• Cannon-bard: pensen que al començament hi ha una percepció davant d’un estímul, es processa la
informació al cervell i que a la mateixa vegada es produeixen l’emoció i els canvis fisiològics.
Activació tònica: és general (no saps ben bé a quina part del cos la sents), no molt intensa però sí duradora (hores,
dies o anys).
Activació fàsica: és específica d’una part del cos i dura un cert temps (minuts o hores).
Afecte: és el com et trobes durant mesos, en global. Alta activació tònica i general. Els antecedents (l’estímul que t’ho
ha provocat) són llunyans i globals i la duració és de setmanes o mesos.
Estat d’ànim (com estàs?): l’activació és tònica i general, però no tant com en l’afecte. Els antecedents són llunyans i
globals, però tampoc tant. La duració és de dies o setmanes.
Emoció: té una activació fàsica i específica. Els antecedent són proximals i concrets (saps el perquè et sents com et
sents). La duració és de minuts o hores.
Sentiment: l’activació és molt fàsica i específica, els antecedents són molt proximals i concrets. La duració és de
milisegons o segons.
L’emoció és conscient (si no ets conscient no pots tenir una emoció, seria un sentiment).
Quan parlem d’emocions hem de considerar que hi ha diferents tipus de personalitats, així les emocions poden ser
positives o negatives de forma subjectiva:
• El neuroticisme, la responsabilitat i l’amabilitat --; solen veure més les coses negativament.
• L’amabilitat, l’extraversió i l’apertura (a l’experiència) --; tendeixen a ser vistos més positivament.
L’esquizofrènia no es pot incloure dins d’aquestes classificacions.
TEMA 2: FUNCIONS I DETERMINANTS DE MME
Funcions i determinants de la memòria
Funcions de la memòria: ens porta a la supervivència, ja que ens pot fer recordar on està el perill (sobretot la memòria
episòdica).
Determinants de la memòria:
Determinant per capacitat:
• La capacitat d’emmagatzematge: en la MCT la capacitat és petita i la velocitat de procediment és ràpida,
en la MLT la capacitat és gran i la velocitat de processament és lenta.
Determinant per nivell de processament:
• Dinàmica Jenkins, 1982: es diuen 20 paraules i cadascuna va seguida d’una lletra A o B, si es diu A s’ha de
dir el nombre de síl·labes que té la paraula; si es diu B s’ha de dir si la paraula ens transmet una impressió
positiva o negativa. Desrpés es fa recordar als subjectes les paraules que s’han dit i si anaven amb A o B.
• Craig i Lockhart (1975): quan hi ha un únic estímul li posem
atenció i aquest passa a la memòria a curt termini. Si aquest
estímul no ens ha importat, la informació s’esborra de la MCT,
l’oblidem. Si fem un manteniment de l’estímul i l’anem
recordant, fent un repàs elaboratiu (associant-lo a un
sentiment o emoció), passa a la MLT, però pot ser que a la
llarga aquesta informació es torni a perdre.
• Aprenentatge incidental (Craig i Tulving, igual que Craig i Lockhart): explicar una metodologia i que els
subjectes la treballin, i després preguntar per una altra cosa.
Van fer un experiment amb 3 condicions i persones diferents: presentaven el mateix nombre de paraules
als tres grups. Els subjectes de la primera condició havien de dir si les paraules estaven en minúscula o en
majúscula (codificació baixa), els de la segons condició havien de dir si les paraules rimaven o si no amb una
Què és la MEMÒRIA? És la capacitat que ens permet codificar, emmagatzemar i recuperar la informació sensorial. Si
qualsevol d’aquests processos falla, la memòria falla.
• Codificació: la informació es converteix en petjada.
• Emmagatzematge: la informació és retinguda en la memòria.
• Recuperació: la informació s’extrau de la memòria quan fa falta.
Trobem la memòria a curt termini (informació que es recorda durant pocs segons o minuts i que després desapareix,
descarta les dades innecessàries) i la memòria a llarg termini (està composta per fragments d’informació que el cervell
emmagatzema durant períodes llargs.).
Tipus de memòria: el primer en definir la memòria va ser Tulving al 1983 i va defensar que hi havia la memòria
declarativa (episòdica -depòsit de la nostra història- i semàntica -definicions de coses que han de ser verbalitzades-)
i la memòria no declarativa (procedimental -accions que fas sense donar-te compte- i d’hàbits -accions que es fan de
la mateixa forma-).
Més endavant, al 1985, Tulving va fer la hipòtesi de la inclusió: episòdica------semàntica------procedimental.
Investigacions històriques: l’inici de l’estudi de la memòria:
Ebbinghaus va fer un experiment que constava de dos fases i de diferents
condicions. En la primera fase es presentava una síl·labes sense sentit als subjectes
i aquests l’havien de memoritzar. Es deixaven passar 24 hores i en la segona fase
l’havien de reprendre i recitar-la sense errors. Així, va veure que hi havia una
relació lineal entre la pràctica i l’aprenentatge, és a dir, cada assaig de més que es
feia el dia 1 (de 7 segons) feia estalviar 12 segons de reaprenentatge el dia 2. A
aquesta idea li va posar el nom d’hipòtesi del temps total (contra més temps es
practica, millor és l’aprenentatge).
Miller (cognitivista) també va estudiar la memòria. Als anys 50 els psicòlegs cognitivistes intentaven estudiar la caixa
negra, el nostre cervell. Miller va crear un llibre que es va anomenar “El número màgic 7, més o menys 2”. Ell va
estudiar la memòria a curt termini: si per ex. intentem memoritzar un número de telèfon, recordarem 7 números
seguits sense equivocar-nos, amb una variància de 2 números. A aquests 5 o 9 números els hi va posar el nom de
chunks (agrupació d’elements que podem emmagatzemar i treballar amb ells).
El paradigma Brown-Peterson (1958): és molt més fàcil estudiar i recordar una paraula (ex. LEO) que tres lletres
separades (ex. MFT). Contra més distracció hi ha, més s’oblida la paraula o les lletres. Existeix un oblit a curt termini.
Conclusions generals:
• Memòria a llarg termini (MLT): relació lineal entre pràctica i aprenentatge (Ebbinghaus).
• Memòria a curt termini (MCT): la seva capacitat és de 7+-2 chunks (Miller) i contra més distracció hi ha, més
s’oblida a curt termini (Brown-Peterson).
L’oblit és adaptatiu: la memòria del nostre cervell té una capacitat de 2’5 petabytes (2.500.000.000 de gigabytes).
L’oblit a curt termini:
• Teoria del decaïment de petjada: esvaïment automàtic de la petjada de memòria (quan arriba un punt que
ja no pots recordar més, acabes oblidant). Ex. quan ens presenten a moltes persones de cop i se’ns oblida
el nom de les que hem conegut primer.
• Teoria de la interferència: interferència d’unes petjades en altres, interferència entre estímuls semblants.
• Interferència retroactiva: el nou aprenentatge perjudica als antics.
• Interferència proactiva: el vell aprenentatge perjudica als nous.
Quan intentem recordar moltes coses hi ha:
• Efecte primacia (MLT): ex. recordar els primers noms que ens han dit.
• Efecte recència (MCT): ex recordar els últims.
Tulving i Thompson al 1973 van fer el Principi de Codificació Específica: les operacions específiques de codificació
realitzades sobre el que es percep determinen el que s’emmagatzema i allò emmagatzemat determina quins indicis
de recuperació són eficaços per a accedir al que està emmagatzemat.
Ex. si veiem una sabata en les restes d’una accident de tren o si la veiem en una habitació desordenada, determina
què s’emmagatzema i quin efecte té sobre nosaltres (en el primer cas serà més traumàtic perquè serà el reflex de la
mort d’un passatger del tren i es quedarà més en la memòria que en el segon cas, ja que és quelcom normal).
Codificar: emmagatzemar el que ens arriba a través dels sentits a la nostra memòria.
,Amnèsia:
• Amnèsia retrògrada: no recordar els vells coneixements, els fets que han passat anteriorment.
• Amnèsia anterògrada: incapacitat de generar nous records, no recordar els fets recents.
Símptomes:
• No recordar esdeveniments de fa dies, setmanes o anys.
• Confusió i desorientació.
• Alteracions de la personalitat, apatia i fragilitat emocional.
• Impossibilitat o dificultat de realitzar aprenentatges nous.
MOTIVACIÓ: els dos germans Kleinginna (1981) van identificar fins a més de 6 formes diferents de definir la
motivació.
La motivació és un procés bàsic relacionat amb la consecució d’objectius dirigits cap al manteniment o millora de la
vida d’un organisme.
• Motius primaris: depenen de la part biològica (són els que tendeixen a utilitzar els animals).
• Motius secundaris: depenen més de la part social (ex. voler treure bona nota a una assignatura).
La motivació és el concepte psicològic per a explicar la causa de la conducta (el per què). Però també d’altres aspectes
que caracteritzen a les conductes (el com). Procés de formació d’una conducta: Altre tipus de classificació:
-Innates: les fem sense ser
conscients del perquè les fem.
-Adquirides: som conscients de
que les fem i del perquè.
-Nomotètic: actuar en grup.
-Ideogràfiques: conducta solitària.
-Mecàniques: funcions bàsiques
de l’organisme.
-Cognitives: pensar si es fa o no la
conducta.
-Internes: conductes que es fan
sense mostrar als altres.
-Externes: conductes de cara al
grup.
Quan parlem de conductes i de motivacions mai hem de perdre la perspectiva cultural, ja que al llarg dels anys
diferents conductes poden canviar perquè la societat ho provoca:
• Carmanians i el matrimoni: a l’Iran els joves que es volien casar amb una noia havien de matar a un altre
pretendent de la noia, tallar-li el cap i donar-li al futur sogre com a recompensa. Així es demostrava la
masculinitat.
• John Ketch (s. XVII): era el decapitador oficial de Londres i quan hi havia un judici ell era l’encarregat de
tallar el cap al mig de la plaça com a espectacle. Era una feina molt ben pagada i ben vista.
• E. E. Kemper: va ser un assassí en sèrie que decapitava a les seves víctimes. Actualment no està ben vist.
Aquets són exemples de que la perspectiva cultural d’una mateixa conducta pot canviar al llarg del temps.
EMOCIÓ: Kleinginna i Kleinginna (1981) arrepleguen 101 definicions diferents de l’emoció. Actualment la definició
més acceptada és la de Lang (1968), que diu que l’emoció està dividida en tres processos, però que no tenen perquè
donar-se els tres:
• Neurofisiològic-neuroquímic: sudoració, alliberació d’endorfines, tot lo relacionat amb el SNA.
• Motor-conductual expressiu: la conducta oberta que es fa davant d’una emoció, ex. fugir quan es té por,
riure quan s’està content...
• Cognitiu-experiencial subjectiu: el raonament que es pensa davant de l’emoció.
Tenim les emocions bàsiques (depenen més de la part biològica, les compartim amb els animals) i les emocions
socials (depenen més de la part social, ex. vergonya, ira...).
Totes les reaccions emocionals comparteixen tres característiques que són subjectives, fisiològiques i biològiques:
• València: determinar si una emoció és agradable per a tu o si no ho és. Ex. por (valència neg.), alegria
(valència pos.), ràbia (valència neg.)...
• Activació: el grau d’activació que ens provoca una emoció, independentment de la seva valència. És
fisiològica. Ex. tristesa (activació neg.), ràbia (activació posi.)...
• Dominància: és alta quan l’emoció ens domina, quan no la podem controlar i baixa quan sí que ho podem
fer.
Mai hem de perdre la perspectiva cultural:
• L’homosexualitat a l’antiga Grècia: estava acceptada l’homosexualitat entre professor i alumne (ex. amor
platònic).
, • L’expressivitat de l’emoció: antigament estava ben vist recitar un poema a una dona al conèixer-la i ara
seria estrany.
La polèmica James-Lange (1922) vs Cannon-Bard (1927): Aquí comença l’era moderna d’investigació en psicologia. Es
plantegen des del punt de vista de si primer es crea l’emoció i aquesta provoca els canvis fisiològics o si és al revés:
• James-Lange: creu que hi ha una percepció davant d’un estímul que ens provoca canvis fisiològics i que fa
que el nostre cervell faci una interpretació sobre com hem d’actuar. La resposta ens generarà una emoció.
És a dir, ens adonem de l’emoció quan ja hem reaccionat.
• Cannon-bard: pensen que al començament hi ha una percepció davant d’un estímul, es processa la
informació al cervell i que a la mateixa vegada es produeixen l’emoció i els canvis fisiològics.
Activació tònica: és general (no saps ben bé a quina part del cos la sents), no molt intensa però sí duradora (hores,
dies o anys).
Activació fàsica: és específica d’una part del cos i dura un cert temps (minuts o hores).
Afecte: és el com et trobes durant mesos, en global. Alta activació tònica i general. Els antecedents (l’estímul que t’ho
ha provocat) són llunyans i globals i la duració és de setmanes o mesos.
Estat d’ànim (com estàs?): l’activació és tònica i general, però no tant com en l’afecte. Els antecedents són llunyans i
globals, però tampoc tant. La duració és de dies o setmanes.
Emoció: té una activació fàsica i específica. Els antecedent són proximals i concrets (saps el perquè et sents com et
sents). La duració és de minuts o hores.
Sentiment: l’activació és molt fàsica i específica, els antecedents són molt proximals i concrets. La duració és de
milisegons o segons.
L’emoció és conscient (si no ets conscient no pots tenir una emoció, seria un sentiment).
Quan parlem d’emocions hem de considerar que hi ha diferents tipus de personalitats, així les emocions poden ser
positives o negatives de forma subjectiva:
• El neuroticisme, la responsabilitat i l’amabilitat --; solen veure més les coses negativament.
• L’amabilitat, l’extraversió i l’apertura (a l’experiència) --; tendeixen a ser vistos més positivament.
L’esquizofrènia no es pot incloure dins d’aquestes classificacions.
TEMA 2: FUNCIONS I DETERMINANTS DE MME
Funcions i determinants de la memòria
Funcions de la memòria: ens porta a la supervivència, ja que ens pot fer recordar on està el perill (sobretot la memòria
episòdica).
Determinants de la memòria:
Determinant per capacitat:
• La capacitat d’emmagatzematge: en la MCT la capacitat és petita i la velocitat de procediment és ràpida,
en la MLT la capacitat és gran i la velocitat de processament és lenta.
Determinant per nivell de processament:
• Dinàmica Jenkins, 1982: es diuen 20 paraules i cadascuna va seguida d’una lletra A o B, si es diu A s’ha de
dir el nombre de síl·labes que té la paraula; si es diu B s’ha de dir si la paraula ens transmet una impressió
positiva o negativa. Desrpés es fa recordar als subjectes les paraules que s’han dit i si anaven amb A o B.
• Craig i Lockhart (1975): quan hi ha un únic estímul li posem
atenció i aquest passa a la memòria a curt termini. Si aquest
estímul no ens ha importat, la informació s’esborra de la MCT,
l’oblidem. Si fem un manteniment de l’estímul i l’anem
recordant, fent un repàs elaboratiu (associant-lo a un
sentiment o emoció), passa a la MLT, però pot ser que a la
llarga aquesta informació es torni a perdre.
• Aprenentatge incidental (Craig i Tulving, igual que Craig i Lockhart): explicar una metodologia i que els
subjectes la treballin, i després preguntar per una altra cosa.
Van fer un experiment amb 3 condicions i persones diferents: presentaven el mateix nombre de paraules
als tres grups. Els subjectes de la primera condició havien de dir si les paraules estaven en minúscula o en
majúscula (codificació baixa), els de la segons condició havien de dir si les paraules rimaven o si no amb una
