ORIGENS I CONSOLIDACIÓ DEL CATALANISME (1833-1901)
1. Els fonaments culturals: la Renaixença
1.1. La societat civil, bressol del catalanisme
Al llarg del segle XIX el sentiment de pertinença català es va mantenir a la societat catalana
fora del món oficial. Es van crear entitats culturals i cíviques que organitzaven campanyes en
defensa de la llengua i de recuperar la història i tradicions folklòriques. La societat civil
catalana es va plantejar reivindicar l’ús del català i l’afirmació de la identitat catalana en el
nou règim liberal.
1.2. La renaixença literària i cultural
La Renaixença va ser un moviment cultural i literari que aspirava a recuperar l’ús de la llengua
i senyals d’identitat catalans, bandejats des del 1714. Es diu que marquen el seu
començament la publicació de l’oda a La pàtria (1833) de Carles Aribau, i les propostes de
Rubió i Ors (Lo Gaiter del Llobregat, 1841) de recuperar el català com a llengua literària.
Al voltant d’aquest moviment es van agrupar intel·lectuals i erudits que van rastrejar les arrels
de la literatura, història, el dret i folklore catalans per recuperar i reivindicar la identitat
pròpia. Així va ser el redescobriment de la idea de pàtria i el fet d’assimilar-la amb la llengua
que va donar origen a la Renaixença.
L’any 1859 es van començar a celebrar els Jocs Florals, com a plataforma per promoure i
difondre la llengua catalana i estimular els poetes a escriure en la seva llengua. Es van
popularitzar i van esdevenir una festa cívica i una plataforma de difusió del català.
1.3. La renaixença popular
Contraris a l’ús d’una llengua arcaica, hi va haver alguns escriptors, que propugnaven l’ús del
català que ara es parla. Entorn de Frederic Soler (pseudònim Serafí Pitarra), es reunien per
celebrar els Focs Artificials, paròdia dels Jocs Florals.
Pitarra escrivia un teatre caricaturesc i sarcàstic que parodiava el drama romàntic i la
mitificació de grans figures de la història catalana. Amb el temps, Pitarra es va integrar en el
moviment de la Renaixença.
Van formar part d’aquest grup Josep Anselm Clavé, que va contribuir a l’arrelament del català
entre els obrers; Abdó Terradas, polític federalista que va escriure la seva obra com a
instrument de propagació i d’agitació: El rei Micomicó. I Valentí Almirall, polític i periodista,
va ser el primer a formular una doctrina del fet diferencial català a Lo catalanisme (1886).
Paral·lelament van sorgir noves publicacions periòdiques que van incorporar l’ús de la llengua
catalana.
2. Els primers moviments anticentralistes
2.1. El progressisme radical i l’anticentralisme
Les constitucions del nou Estat liberal van definir Espanya com a nació única amb les Corts
com a dipositàries úniques de la sobirania nacional (compartida amb el rei), amb un model
d’organització estatal totalment centralista.
Entre el 1835 i 1843, moviment populars, bullangues, van demostrar el descontentament per
la centralització. En la insurrecció de Bcn i en Jamància el 1843 s’hi van formular projectes de
reforma de l’Estat (contingut anticentralista, federal i popular).
Durant la Dècada Moderada (1844-1854) es va produir un augment del centralisme i una
política d’ordre públic dura que va conduir a la declaració de l’Estat de guerra a Catalunya
diferents vegades.
, 2.2. Les propostes foralistes del carlisme
El carlisme va tenir un fort arrelament a Catalunya, sobretot en zones rurals. Defensaven els
principis absolutistes i tradicionalistes. El carlisme es va oposar a la centralització política i
administrativa de l’Estat liberal. Durant els diferents conflictes bèl·lics els carlins catalans van
crear la Diputació de Catalunya com a òrgan suprem de govern al Principat.
2.3. El federalisme
Des de la dècada del 1840, el federalisme va començar junt amb el republicanisme, amb Abdó
Terrades com a referent. El 1868, amb l’aparició del Partit Republicà Democràtic Federal, les
idees federals van escampar-se significativament a Catalunya.
Francesc Pi i Maragall, principal teòric del federalisme, sostingué que Espanya era una nació
que havia de garantir la plena participació dels ciutadans, l’exercici de les llibertats, la
protecció dels drets i la igualtat jurídica. L’Estat federal espanyol havia de provenir de la unió
voluntària de les regions.
L’any 1869 un grup de federals catalans, entre els quals Valentí Almirall i representants dels
territoris de l’antiga Corona d’Aragó van signar el Pacte federal de Tortosa, un document que
constituïa un acord per impulsar un Estat federal espanyol.
La caracterització de com havia de ser es va concretar en la proclamació de la Primera
República i es va fer efectiva amb el projecte de Constitució del 1873. Però el fracàs de la
República i la situació de la van fer perdre influència al republicanisme.
Vallès i Ribot va proposar el 1883, la redacció d’un projecte de Constitució de l’Estat Català
dins la Federació Espanyola.
3. El començament del catalanisme polític
3.1. La Jove Catalunya i el Centre Català
El 1880 la tasca propagandística de Valentí Almirall, el va portar a promoure el Primer Congrés
Catalanista, que pretenia aplegar tendències diverses.
L’any 1881 Almirall es va distanciar de Pi i Margall i va decidir impulsar una acció política
catalana al marge dels partits d’àmbit estatal. En el congrés catalanista, es va acordar la
formació d’un partit, el Centre Català (1882), encarregat de desenvolupar un programa
reivindicatiu i de crear nuclis propagandístics del catalanisme.
L’any 1883 el Centre Català va convocar el Segon Congrés Catalanista en el qual es va
denunciar el caràcter sucursalista dels partits dinàstics a Catalunya i es va dir als polítics
catalans que els abandonessin i s’impliquessin en organitzacions catalanes. El Congrés va
quedar inacabat per causes polítiques conjunturals, però també per les discrepàncies entre
els diferents sectors del catalanisme.
3.2. El fracàs d’ampliar les bases del catalanisme
El projecte d’Almirall, recollit a l’obra Lo catalanisme, de fer una organització interclassista
que aplegués tots els corrents del catalanisme i que esdevingués una força política amb
capacitat per intervenir a les eleccions va ser inviable.
Almirall representava un catalanisme massa republicà per atreure amplis sectors de la
burgesia catalana i el projecte, que no remarcava tant el contingut social del moviment com
el republicanisme federal, no va saber atreure les bases populars.
Les discrepàncies d’alguns membres del Centre Català amb l’orientació progressista d’Almirall
van conduir a l’escissió del moviment (1887). L’oposició d’Almirall a l’Exposició Universal de
Barcelona del 1888, va contribuir al seu aïllament, i el Centre Català va desaparèixer.
1. Els fonaments culturals: la Renaixença
1.1. La societat civil, bressol del catalanisme
Al llarg del segle XIX el sentiment de pertinença català es va mantenir a la societat catalana
fora del món oficial. Es van crear entitats culturals i cíviques que organitzaven campanyes en
defensa de la llengua i de recuperar la història i tradicions folklòriques. La societat civil
catalana es va plantejar reivindicar l’ús del català i l’afirmació de la identitat catalana en el
nou règim liberal.
1.2. La renaixença literària i cultural
La Renaixença va ser un moviment cultural i literari que aspirava a recuperar l’ús de la llengua
i senyals d’identitat catalans, bandejats des del 1714. Es diu que marquen el seu
començament la publicació de l’oda a La pàtria (1833) de Carles Aribau, i les propostes de
Rubió i Ors (Lo Gaiter del Llobregat, 1841) de recuperar el català com a llengua literària.
Al voltant d’aquest moviment es van agrupar intel·lectuals i erudits que van rastrejar les arrels
de la literatura, història, el dret i folklore catalans per recuperar i reivindicar la identitat
pròpia. Així va ser el redescobriment de la idea de pàtria i el fet d’assimilar-la amb la llengua
que va donar origen a la Renaixença.
L’any 1859 es van començar a celebrar els Jocs Florals, com a plataforma per promoure i
difondre la llengua catalana i estimular els poetes a escriure en la seva llengua. Es van
popularitzar i van esdevenir una festa cívica i una plataforma de difusió del català.
1.3. La renaixença popular
Contraris a l’ús d’una llengua arcaica, hi va haver alguns escriptors, que propugnaven l’ús del
català que ara es parla. Entorn de Frederic Soler (pseudònim Serafí Pitarra), es reunien per
celebrar els Focs Artificials, paròdia dels Jocs Florals.
Pitarra escrivia un teatre caricaturesc i sarcàstic que parodiava el drama romàntic i la
mitificació de grans figures de la història catalana. Amb el temps, Pitarra es va integrar en el
moviment de la Renaixença.
Van formar part d’aquest grup Josep Anselm Clavé, que va contribuir a l’arrelament del català
entre els obrers; Abdó Terradas, polític federalista que va escriure la seva obra com a
instrument de propagació i d’agitació: El rei Micomicó. I Valentí Almirall, polític i periodista,
va ser el primer a formular una doctrina del fet diferencial català a Lo catalanisme (1886).
Paral·lelament van sorgir noves publicacions periòdiques que van incorporar l’ús de la llengua
catalana.
2. Els primers moviments anticentralistes
2.1. El progressisme radical i l’anticentralisme
Les constitucions del nou Estat liberal van definir Espanya com a nació única amb les Corts
com a dipositàries úniques de la sobirania nacional (compartida amb el rei), amb un model
d’organització estatal totalment centralista.
Entre el 1835 i 1843, moviment populars, bullangues, van demostrar el descontentament per
la centralització. En la insurrecció de Bcn i en Jamància el 1843 s’hi van formular projectes de
reforma de l’Estat (contingut anticentralista, federal i popular).
Durant la Dècada Moderada (1844-1854) es va produir un augment del centralisme i una
política d’ordre públic dura que va conduir a la declaració de l’Estat de guerra a Catalunya
diferents vegades.
, 2.2. Les propostes foralistes del carlisme
El carlisme va tenir un fort arrelament a Catalunya, sobretot en zones rurals. Defensaven els
principis absolutistes i tradicionalistes. El carlisme es va oposar a la centralització política i
administrativa de l’Estat liberal. Durant els diferents conflictes bèl·lics els carlins catalans van
crear la Diputació de Catalunya com a òrgan suprem de govern al Principat.
2.3. El federalisme
Des de la dècada del 1840, el federalisme va començar junt amb el republicanisme, amb Abdó
Terrades com a referent. El 1868, amb l’aparició del Partit Republicà Democràtic Federal, les
idees federals van escampar-se significativament a Catalunya.
Francesc Pi i Maragall, principal teòric del federalisme, sostingué que Espanya era una nació
que havia de garantir la plena participació dels ciutadans, l’exercici de les llibertats, la
protecció dels drets i la igualtat jurídica. L’Estat federal espanyol havia de provenir de la unió
voluntària de les regions.
L’any 1869 un grup de federals catalans, entre els quals Valentí Almirall i representants dels
territoris de l’antiga Corona d’Aragó van signar el Pacte federal de Tortosa, un document que
constituïa un acord per impulsar un Estat federal espanyol.
La caracterització de com havia de ser es va concretar en la proclamació de la Primera
República i es va fer efectiva amb el projecte de Constitució del 1873. Però el fracàs de la
República i la situació de la van fer perdre influència al republicanisme.
Vallès i Ribot va proposar el 1883, la redacció d’un projecte de Constitució de l’Estat Català
dins la Federació Espanyola.
3. El començament del catalanisme polític
3.1. La Jove Catalunya i el Centre Català
El 1880 la tasca propagandística de Valentí Almirall, el va portar a promoure el Primer Congrés
Catalanista, que pretenia aplegar tendències diverses.
L’any 1881 Almirall es va distanciar de Pi i Margall i va decidir impulsar una acció política
catalana al marge dels partits d’àmbit estatal. En el congrés catalanista, es va acordar la
formació d’un partit, el Centre Català (1882), encarregat de desenvolupar un programa
reivindicatiu i de crear nuclis propagandístics del catalanisme.
L’any 1883 el Centre Català va convocar el Segon Congrés Catalanista en el qual es va
denunciar el caràcter sucursalista dels partits dinàstics a Catalunya i es va dir als polítics
catalans que els abandonessin i s’impliquessin en organitzacions catalanes. El Congrés va
quedar inacabat per causes polítiques conjunturals, però també per les discrepàncies entre
els diferents sectors del catalanisme.
3.2. El fracàs d’ampliar les bases del catalanisme
El projecte d’Almirall, recollit a l’obra Lo catalanisme, de fer una organització interclassista
que aplegués tots els corrents del catalanisme i que esdevingués una força política amb
capacitat per intervenir a les eleccions va ser inviable.
Almirall representava un catalanisme massa republicà per atreure amplis sectors de la
burgesia catalana i el projecte, que no remarcava tant el contingut social del moviment com
el republicanisme federal, no va saber atreure les bases populars.
Les discrepàncies d’alguns membres del Centre Català amb l’orientació progressista d’Almirall
van conduir a l’escissió del moviment (1887). L’oposició d’Almirall a l’Exposició Universal de
Barcelona del 1888, va contribuir al seu aïllament, i el Centre Català va desaparèixer.
