Lliçó 1. La Relació obligatòria
1.1 Concepte de la relació obligatòria
És aquella relació jurídica en virtut de la qual una de les parts anomenada creditor pot exigir a
l’altre anomenada deutor la realització d’una conducta anomenada prestació.
La prestació consisteix en l’obligació de donar, fer i no fer alguna cosa avaluable en diners del
compliment de la qual el deutor en respon. (Art. 1088CC)
1.2 Constitució de la relació obligatòria el crèdit i el deute
El llibre IV del Codi Civil regula les obligacions però no en dona cap concepte.
Les relacions obligatòries normalment van en dues direccions, són recíproques (Ex:
compravenda),
però en ocasions com en el cas del préstec la relació és unilateral, només jo tinc l’obligació de
retornar la garantia.
El creditor té un dret subjectiu que és el que s’anomena dret de crèdit, és el que permet
l’exigibilitat sobre la part deutora; quan neix el dret de crèdit neix el deure jurídic per part del
deutor, que es veurà incrementat pel preu del perjudici de la part creditora.
Els contractes només tenen efectes inter partes, entre les parts.
El crèdit és el poder que s’atribueix a una persona per protegir els seus interessos i el deute és
aquell deure jurídic que consisteix en realitzar un determinat comportament.
En una relació obligatòria només hi ha dues parts, la creditora i la deutora, però cadascuna de
les parts pot estar constituïda per més d’un subjecte, fet pel qual caldrà distingir si les
obligacions són:
- Mancomunades: El deute es reclama a tots a l’hora, som tots a una.
- Solidàries: Si responem els tres de manera solidària i jo he pagat, també responc de la part
que falta dels altres a més de la meva.
- Parciàries: Cadascú respon per la part del seu deute, si jo pago i els altres no, jo deixo de ser
deutora però ells persisteixen.
Deutor i creditor poden ser tant persona física com jurídica. La relació obligatòria presenta un
seguit de característiques:
- ha de tenir relativitat, només té efectes sobre les parts
- la segona característica és el vincle jurídic, és a dir, es posa en relació a les dues parts, una
de poder i una altra de deure
- la tercera característica és la temporalitat, la relació té caràcter temporal, no és perpètua
- la prestació té sempre caràcter patrimonial, sempre acaba amb una indemnització
- el deute i la responsabilitat van sempre unides, el deutor sempre té associada la
responsabilitat que és la força que aplica la llei i es compleix segons l’Art. 1911 CC que
contempla el principi de responsabilitat patrimonial i el principi universal (El deutor respon
amb el seu patrimoni present i futur compost per béns mobles i immobles.
, 1.3 Les fonts de la relació obligatòria (Art.1089 CC)
Amb la codificació del segle XVIII apareix la llei i s’estableixen cinc fonts del dret:
1. La llei (Art.1090 CC)
1. Contractes (Art. 1091 CC) és la font més important en la pràctica. Les obligacions
que neixen dels contractes tenen força de llei entre les parts contractants i han de
complir-se a tenor dels mateixos.L’Art 1091 CC s’ha de posar en relació amb l’Art
1255 CC del principi de l’autonomia de les parts que diu que “Tot el que pactem no
pot ser contrari a la llei, la moral i l’ordre públic”.
2. Quasi contractes (Art. 1887 CC) són fets lícits i voluntaris dels que en resulta obligat el
seu autor cap a un tercer. Existeixen dues categories:
- La primera és la gestió de negocis aliens sense mandat (Art. 1088 CC i següents)
el que s’encarrega voluntàriament de l’administració dels negocis d’un altre sense
mandat d’aquest està obligat a continuar amb la seva gestió fins que l’assumpte i
les seves incidències s’acabin. (Ex: Sóc amiga del meu véi, es pira de vacances i
veig que li han intentat entrar a robar, per ajudar-lo vaig a canviar el pany, el pago i li
dono la factura; ha de pagar, l’he salvat d’un segon robatori).
- La segona és l’enriquiment injust o cobrament de l’indegut (Art. 1895 CC i següents)
és quan es rep una cosa que no hi havia dret a cobrar-la i que per error ha estat
indegudament entregada. Sorgeix l’obligació de restituir-ho. (Ex: m’ingressen diners
que no són meus al compte).
3. Delictes (Art. 1092 CC) les obligacions civils que neixin dels delictes es regiran per les
disposicions del Codi Penal (Ex: Hi ha un delicte penal que produeix efectes civils;
Accident de trànsit on el conductor dona positiu en alcoholèmia que destrossa mobiliari
públic).
4. Responsabilitat civil o extracontractual (Art. 1902 fins a 1910 CC) Si hi ha negligència o
culpa naixerà responsabilitat de reparar el dany. Són actes o omissions il·lícites però que
no constitueixen delicte penal.
1.4 Voluntat unilateral com a font d’obligacions
Més enllà d’aquestes cinc fonts es planteja si la voluntat unilateral és una font. La voluntat
unilateral és la declaració que fa un subjecte en que manifesta que es vol obligar a fer quelcom.
L’Art.1089CC no parla de la voluntat unilateral com a font, no l’entén com a tal i la majoria de la
doctrina tampoc la considera, ja que no existeixen les dues parts que fan néixer una obligació.
La voluntat unilateral l’únic que fa és preparar una relació obligatòria que naixerà un cop
aquesta declaració sigui acceptada. (Ex: Tinc un gos i se’m escapa, poso un cartell que ofereix
recompensa.
M’obligo jo mateixa amb qui em porti el gos)
Existeixen dues excepcions:
- La promesa pública de recompensa. Obliga, o bé perquè es converteix en un contracte, o bé
perquè la promesa pública serà reconduïda a un altre font obligacional. Ha de tenir sempre
caràcter públic i és revocable si se li dona a la revocació la mateixa publicitat a menys que la
promesa ja s’hagi exercit. El tercer que realitza l’activitat adquireix el dret d’obtenir la
recompensa encara que no hagi actuat tenint en compte la mateixa.
- El concurs en premi. És una variant de la promesa pública que a més de tenir les mateixes
característiques ha de complir amb les bases del concurs, com que les parts accepten les
bases és el mateix que fer un contracte. A diferència de la promesa pública, en el concurs els
destinataris estan acotats. Així doncs, el Tribunal Suprem les accepta com a contractes.
1.1 Concepte de la relació obligatòria
És aquella relació jurídica en virtut de la qual una de les parts anomenada creditor pot exigir a
l’altre anomenada deutor la realització d’una conducta anomenada prestació.
La prestació consisteix en l’obligació de donar, fer i no fer alguna cosa avaluable en diners del
compliment de la qual el deutor en respon. (Art. 1088CC)
1.2 Constitució de la relació obligatòria el crèdit i el deute
El llibre IV del Codi Civil regula les obligacions però no en dona cap concepte.
Les relacions obligatòries normalment van en dues direccions, són recíproques (Ex:
compravenda),
però en ocasions com en el cas del préstec la relació és unilateral, només jo tinc l’obligació de
retornar la garantia.
El creditor té un dret subjectiu que és el que s’anomena dret de crèdit, és el que permet
l’exigibilitat sobre la part deutora; quan neix el dret de crèdit neix el deure jurídic per part del
deutor, que es veurà incrementat pel preu del perjudici de la part creditora.
Els contractes només tenen efectes inter partes, entre les parts.
El crèdit és el poder que s’atribueix a una persona per protegir els seus interessos i el deute és
aquell deure jurídic que consisteix en realitzar un determinat comportament.
En una relació obligatòria només hi ha dues parts, la creditora i la deutora, però cadascuna de
les parts pot estar constituïda per més d’un subjecte, fet pel qual caldrà distingir si les
obligacions són:
- Mancomunades: El deute es reclama a tots a l’hora, som tots a una.
- Solidàries: Si responem els tres de manera solidària i jo he pagat, també responc de la part
que falta dels altres a més de la meva.
- Parciàries: Cadascú respon per la part del seu deute, si jo pago i els altres no, jo deixo de ser
deutora però ells persisteixen.
Deutor i creditor poden ser tant persona física com jurídica. La relació obligatòria presenta un
seguit de característiques:
- ha de tenir relativitat, només té efectes sobre les parts
- la segona característica és el vincle jurídic, és a dir, es posa en relació a les dues parts, una
de poder i una altra de deure
- la tercera característica és la temporalitat, la relació té caràcter temporal, no és perpètua
- la prestació té sempre caràcter patrimonial, sempre acaba amb una indemnització
- el deute i la responsabilitat van sempre unides, el deutor sempre té associada la
responsabilitat que és la força que aplica la llei i es compleix segons l’Art. 1911 CC que
contempla el principi de responsabilitat patrimonial i el principi universal (El deutor respon
amb el seu patrimoni present i futur compost per béns mobles i immobles.
, 1.3 Les fonts de la relació obligatòria (Art.1089 CC)
Amb la codificació del segle XVIII apareix la llei i s’estableixen cinc fonts del dret:
1. La llei (Art.1090 CC)
1. Contractes (Art. 1091 CC) és la font més important en la pràctica. Les obligacions
que neixen dels contractes tenen força de llei entre les parts contractants i han de
complir-se a tenor dels mateixos.L’Art 1091 CC s’ha de posar en relació amb l’Art
1255 CC del principi de l’autonomia de les parts que diu que “Tot el que pactem no
pot ser contrari a la llei, la moral i l’ordre públic”.
2. Quasi contractes (Art. 1887 CC) són fets lícits i voluntaris dels que en resulta obligat el
seu autor cap a un tercer. Existeixen dues categories:
- La primera és la gestió de negocis aliens sense mandat (Art. 1088 CC i següents)
el que s’encarrega voluntàriament de l’administració dels negocis d’un altre sense
mandat d’aquest està obligat a continuar amb la seva gestió fins que l’assumpte i
les seves incidències s’acabin. (Ex: Sóc amiga del meu véi, es pira de vacances i
veig que li han intentat entrar a robar, per ajudar-lo vaig a canviar el pany, el pago i li
dono la factura; ha de pagar, l’he salvat d’un segon robatori).
- La segona és l’enriquiment injust o cobrament de l’indegut (Art. 1895 CC i següents)
és quan es rep una cosa que no hi havia dret a cobrar-la i que per error ha estat
indegudament entregada. Sorgeix l’obligació de restituir-ho. (Ex: m’ingressen diners
que no són meus al compte).
3. Delictes (Art. 1092 CC) les obligacions civils que neixin dels delictes es regiran per les
disposicions del Codi Penal (Ex: Hi ha un delicte penal que produeix efectes civils;
Accident de trànsit on el conductor dona positiu en alcoholèmia que destrossa mobiliari
públic).
4. Responsabilitat civil o extracontractual (Art. 1902 fins a 1910 CC) Si hi ha negligència o
culpa naixerà responsabilitat de reparar el dany. Són actes o omissions il·lícites però que
no constitueixen delicte penal.
1.4 Voluntat unilateral com a font d’obligacions
Més enllà d’aquestes cinc fonts es planteja si la voluntat unilateral és una font. La voluntat
unilateral és la declaració que fa un subjecte en que manifesta que es vol obligar a fer quelcom.
L’Art.1089CC no parla de la voluntat unilateral com a font, no l’entén com a tal i la majoria de la
doctrina tampoc la considera, ja que no existeixen les dues parts que fan néixer una obligació.
La voluntat unilateral l’únic que fa és preparar una relació obligatòria que naixerà un cop
aquesta declaració sigui acceptada. (Ex: Tinc un gos i se’m escapa, poso un cartell que ofereix
recompensa.
M’obligo jo mateixa amb qui em porti el gos)
Existeixen dues excepcions:
- La promesa pública de recompensa. Obliga, o bé perquè es converteix en un contracte, o bé
perquè la promesa pública serà reconduïda a un altre font obligacional. Ha de tenir sempre
caràcter públic i és revocable si se li dona a la revocació la mateixa publicitat a menys que la
promesa ja s’hagi exercit. El tercer que realitza l’activitat adquireix el dret d’obtenir la
recompensa encara que no hagi actuat tenint en compte la mateixa.
- El concurs en premi. És una variant de la promesa pública que a més de tenir les mateixes
característiques ha de complir amb les bases del concurs, com que les parts accepten les
bases és el mateix que fer un contracte. A diferència de la promesa pública, en el concurs els
destinataris estan acotats. Així doncs, el Tribunal Suprem les accepta com a contractes.
