1r Infermeria
anatomOfisiologia
EL sistema endocrí
JÚLIA ALSINA FIGUERAS
, TEMA 5. EL SISTEMA ENDOCRÍ
1. INTRODUCCIÓ
El sistema endocrí és el conjunt d’òrgans i teixits responsables de la producció i secreció
d’hormones, que actuen com a missatgers químics de l’organisme.
Les hormones són substàncies que s’alliberen directament a la sang i viatgen a través del sistema
circulatori fins a arribar a les cèl·lules diana. Això implica que l’òrgan emissor (glàndula endocrina) sol
estar allunyat del receptor, és a dir, del teixit o òrgan sobre el qual actuarà l’hormona.
Tot i que les hormones circulen per tot el cos, només poden ser reconegudes per aquelles cèl·lules
que disposen de receptors específics per a aquella hormona concreta. Aquesta especificitat
receptor-hormona garanteix que la resposta biològica es produeixi únicament en els teixits
adequats.
2. L’HOMEÒSTASI
El sistema endocrí té un paper fonamental en la regulació de l'homeòstasi, és a dir, en el
manteniment de l’equilibri intern de l’organisme.
Aquest equilibri es pot veure alterat per diversos factors, tant puntuals com crònics. Entre les causes
més habituals hi trobem els problemes de salut (virus, bacteris i altres patògens), els mals hàbits,
l’estrès i altres situacions que actuen com a disruptors de l’equilibri intern. Aquests factors poden
provocar una pujada o baixada en la secreció d’hormones.
Les variacions hormonals són detectades per cèl·lules amb receptors específics, capaces de
reconèixer un excés o dèficit hormonal. Aquesta informació és enviada a un centre de control a
nivell encefàlic, que integra i avalua els senyals rebuts.
Un cop analitzada la situació, el centre de control
activa els efectors, que poden actuar a nivell
glandular o de teixit diana, amb l’objectiu de
generar una resposta adequada. Aquest
mecanisme permet mantenir o restablir
l'homeòstasi, assegurant el correcte funcionament
de l’organisme.
, 3. MECANISME D’ACCIÓ DE LES HORMONES
Hormones proteiques i lipídiques
Les hormones es poden classificar, segons la seva naturalesa química, en proteiques (o peptídiques)
i lipídiques (o esteroidees). Aquesta diferència determina la seva forma de transport i el seu
mecanisme d’acció.
Les hormones proteiques són hidrofíliques, és a dir, solubles en el medi aquós. Per aquest motiu,
poden viatjar lliurement dissoltes en el plasma sanguini. En canvi, les hormones lipídiques són
hidrofòbiques i no es poden dissoldre directament en la sang; per tant, necessiten unir-se a
proteïnes transportadores per poder circular per l’organisme. En determinades patologies, pot
produir-se una situació en què se sintetitza una gran quantitat d’hormona lipídica, però hi ha un
dèficit de proteïnes transportadores, fet que n’altera la disponibilitat i l’efecte biològic.
Arribada a la cèl·lula diana
Independentment del seu tipus, totes les hormones han d’arribar a una cèl·lula diana, és a dir, una
cèl·lula que disposi de receptors específics per aquella hormona. Només les cèl·lules que presenten
aquests receptors podran respondre a l’estímul hormonal.
L’objectiu final de l’acció hormonal és provocar un canvi en el comportament de la cèl·lula, que
acabarà generant una resposta a nivell tissular i contribuirà al manteniment de l’homeòstasi.
Principals mecanismes d’acció
Les hormones poden actuar principalment a través de dues vies:
1. Modificació de l’expressió gènica
Algunes hormones, especialment les lipídiques, poden travessar la membrana cel·lular i unir-se a
receptors intracel·lulars. Aquest complex hormona-receptor actua sobre el nucli i modula l'expressió
gènica, és a dir, modifica la quantitat i el tipus de proteïnes sintetitzades per la cèl·lula.
Això comporta canvis més lents però més duradors en el funcionament cel·lular.
1
anatomOfisiologia
EL sistema endocrí
JÚLIA ALSINA FIGUERAS
, TEMA 5. EL SISTEMA ENDOCRÍ
1. INTRODUCCIÓ
El sistema endocrí és el conjunt d’òrgans i teixits responsables de la producció i secreció
d’hormones, que actuen com a missatgers químics de l’organisme.
Les hormones són substàncies que s’alliberen directament a la sang i viatgen a través del sistema
circulatori fins a arribar a les cèl·lules diana. Això implica que l’òrgan emissor (glàndula endocrina) sol
estar allunyat del receptor, és a dir, del teixit o òrgan sobre el qual actuarà l’hormona.
Tot i que les hormones circulen per tot el cos, només poden ser reconegudes per aquelles cèl·lules
que disposen de receptors específics per a aquella hormona concreta. Aquesta especificitat
receptor-hormona garanteix que la resposta biològica es produeixi únicament en els teixits
adequats.
2. L’HOMEÒSTASI
El sistema endocrí té un paper fonamental en la regulació de l'homeòstasi, és a dir, en el
manteniment de l’equilibri intern de l’organisme.
Aquest equilibri es pot veure alterat per diversos factors, tant puntuals com crònics. Entre les causes
més habituals hi trobem els problemes de salut (virus, bacteris i altres patògens), els mals hàbits,
l’estrès i altres situacions que actuen com a disruptors de l’equilibri intern. Aquests factors poden
provocar una pujada o baixada en la secreció d’hormones.
Les variacions hormonals són detectades per cèl·lules amb receptors específics, capaces de
reconèixer un excés o dèficit hormonal. Aquesta informació és enviada a un centre de control a
nivell encefàlic, que integra i avalua els senyals rebuts.
Un cop analitzada la situació, el centre de control
activa els efectors, que poden actuar a nivell
glandular o de teixit diana, amb l’objectiu de
generar una resposta adequada. Aquest
mecanisme permet mantenir o restablir
l'homeòstasi, assegurant el correcte funcionament
de l’organisme.
, 3. MECANISME D’ACCIÓ DE LES HORMONES
Hormones proteiques i lipídiques
Les hormones es poden classificar, segons la seva naturalesa química, en proteiques (o peptídiques)
i lipídiques (o esteroidees). Aquesta diferència determina la seva forma de transport i el seu
mecanisme d’acció.
Les hormones proteiques són hidrofíliques, és a dir, solubles en el medi aquós. Per aquest motiu,
poden viatjar lliurement dissoltes en el plasma sanguini. En canvi, les hormones lipídiques són
hidrofòbiques i no es poden dissoldre directament en la sang; per tant, necessiten unir-se a
proteïnes transportadores per poder circular per l’organisme. En determinades patologies, pot
produir-se una situació en què se sintetitza una gran quantitat d’hormona lipídica, però hi ha un
dèficit de proteïnes transportadores, fet que n’altera la disponibilitat i l’efecte biològic.
Arribada a la cèl·lula diana
Independentment del seu tipus, totes les hormones han d’arribar a una cèl·lula diana, és a dir, una
cèl·lula que disposi de receptors específics per aquella hormona. Només les cèl·lules que presenten
aquests receptors podran respondre a l’estímul hormonal.
L’objectiu final de l’acció hormonal és provocar un canvi en el comportament de la cèl·lula, que
acabarà generant una resposta a nivell tissular i contribuirà al manteniment de l’homeòstasi.
Principals mecanismes d’acció
Les hormones poden actuar principalment a través de dues vies:
1. Modificació de l’expressió gènica
Algunes hormones, especialment les lipídiques, poden travessar la membrana cel·lular i unir-se a
receptors intracel·lulars. Aquest complex hormona-receptor actua sobre el nucli i modula l'expressió
gènica, és a dir, modifica la quantitat i el tipus de proteïnes sintetitzades per la cèl·lula.
Això comporta canvis més lents però més duradors en el funcionament cel·lular.
1
