TEMA 1: INTRODUCCIÓ A LA PSICOLOGIA DE LA PERSONALITAT
1.1 CONCEPTE HISTÒRIC DE LA PERSONALITAT
La psique a la Grècia clàssica: Els orígens del concepte de psicologia es troben probablement en el concepte grec de
l’ànima (la ciència de l’ànima). La psicologia sorgeix com a ciència de l’obra d’Aristòtil sobre l’ànima.
-Per a Homer el cos era la suma dels seus membres i l’ànima era l’alè de la vida i al morir abandonava el cos.
-Heràclit (s. IV-V a.C) afirmava que tot flueix: tot està en moviment, naixent i morint. L’ànima es troba dins d’aquest
cicle i estaria relacionada amb la vida i el coneixement.
Psique: era la menor i més bonica de tres germanes del rei d’Anatòlia. Afrodita, gelosa de la seva bellesa, va enviar al
seu fill Eros (Cupido) perquè li llences una fletxa d’or oxidat que la faria enamorar de l’home més horrible i dolent
que trobés, però ell es va enamorar i la va llençar al mar. Quan Psique es va dormir, la va portar volant al seu palau.
L’ànima combinaria les funcions de coneixement i raó que donen congruència a l’organisme.
Els FILÒSOFS JÒNICS de la Grècia clàssica pensaven que l’univers estava format per matèria i creien en un ordre que
el governava. Aquesta visió naturalista de l’esser humà equiparava a l’home als animals i ambdós pertanyien al món
físic. L’ordre de l’univers venia regulat pels 4 principis naturals: l’aigua, l’aire, la terra i el foc.
Els FILÒSOFS PITAGÒRICS van introduir una visió filosòfica de l’ànima: l’ànima formava part del món espiritual i no
estava subjecta a les lleis reguladores de la matèria.
D’aquesta manera, l’Antiguitat Clàssica inclou dos conceptes de la natura i de l’home: la materialista (postulada pels
filòsofs jònics) i la idealista (defensada pels filòsofs pitagòrics).
TEORIA HUMORAL: Sorgeix de l’observació i de l’experiència d’Hipòcrates. descriu detalladament la constitució
humana i les malalties en relació a les circumstancies ambientals. Va observar les estacions de l’any i la seva
influència, els vents, les qualitats de l’aigua i la naturalesa del terreny.
Dels postulats anteriors surt la idea dels 4 temperaments:
• Flemàtic.
• Sanguini.
• Melancòlic.
• Colèric.
Segons aquesta aproximació, la naturalesa de les malalties i els trets de personalitat depenien de l’equilibri entre els
quatre humors (sang, flema (mucositat respiratòria), bilis negra i bilis groga), presents en el cos. La barreja dels
humors determinaria la manera de ser de casa subjecte, i això configuraria el temperament del que depenien les
propietat dinàmiques de l’organisme i la conducta.
Galè va proposar l’existència de dos dimensions classificatòries: la dimensió sec-húmid i la dimensió fred-calor.
Els diferents tipus de temperament es donaven al combinar les dues dimensions segons estiguessin o no equilibrades
o desequilibrades:
• La sang s’associava amb el temperament sanguini (entusiasme, color pujar, alegria).
• La flema es relacionava amb el temperament flemàtic (lentitud, seriositat i apatia).
• L’excés de bilis negra amb el temperament melancòlic (tristor, depressió).
• L’excés de bilis groga amb el temperament colèric (irritable, violent).
Les similituds entre els quatre temperaments i les quatre combinacions possibles entre el neuroticisme i l’extraversió
d’Eysenck no disten gaire.
Origen del terme “personalitat”: el terme es troba gairebé en totes les llengües i això vol dir que té una arrel antiga.
El mateix Allport (1961), va realitzar un seguiment històric, però les seves conclusions no semblen clares. Podria
derivar del grec prosopon (màscara) o del etrusc phersu (esperit diabòlic), encara que es considera més lògic que
provingui del llatí medieval personalitas.
,Visió NO científica de la personalitat: visió no sistemàtica
S’atribueix a Cicerón que la persona fa referència a 4 aspectes diferents de l’ésser humà: la seva aparença externa, el
paper social que un ha de realitzar, la dignitat o estatus social i el conjunt de qualitats socials de l’individu.
1. La personalitat és com una persona es comporta. FALS
2. Segons la situació i el moment els individus tenen diferents personalitats. FALS
3. La personalitat s’educa i un introvertit es pot convertir en extravertit. FALS la perso. no és adaptativa.
4. Els traumes de la infantesa són els que determinen la personalitat. FALS la perso. no és predictiva.
5. La personalitat està influïda per la mare si el subjecte és una noia i pel pare si és un noi. FALS
6. La personalitat es un fenomen cultural. FALS
Visió científica de la personalitat: versió sistemàtica
1. La personalitat s’interessa per tota la conducta, tant observable com no. També les tendències.
2. Implica característiques relativament constants i estables al llarg del temps i les distintes situacions.
3. La personalitat suposa que l’individu és singular i únic i això és perquè existeix una “organització” interna
que configura la personalitat.
4. La personalitat és mesurable.
5. Permet predir la conducta.
1.2 LA DEFINICIO DE LA PERSONALITAT
Diferents maneres de definir la personalitat:
Pervin (1989): diu que a partir de la definició del concepte de personalitat es delimita l’estudi de la psicologia de la
personalitat i dels problemes i dels mètodes que s’utilitzaran.
Carver i Scheier (1993): el terme personalitat comporta moltes característiques rellevants que es manifesten amb el
comportament (ex. sociable, hostil o amigable) que distingeix a una persona de les altres. Aquesta idea entra en altres
definicions.
Bermúdez (1994): presenta definicions de la personalitat amb l’objectiu de portar un ordre lògic a totes les que hi
ha. Ell les classifica a partir de 5 grans categories d’Allport:
ALLPORT (1937) classifica les diferents formulacions teòriques de la personalitat en 5 categories:
1. Additives: la personalitat és la suma de totes les característiques “psíquiques” que són pròpies d’un
individu.
Ex: Definirem la perso. com una organització més o menys estable i
duradora del caràcter (conducta volitiva, voluntat, té molt pes
l’ambient), temperament (conducta afectiva o emotiva i és la part més
biològica de la pers.), intel·lecte (conducta cognitiva, intel·ligència) i
físic (configuració corporal i dotació neuroendocrina) d’una persona
que determina la seva adaptació única a l’ambient.
2. Integradores: en elles és comú la idea d’organització, integració i estructuració del conjunt d’atributs o
característiques que ens defineixen.
Ex: “Personalitat és l’organització mental total d’un esser humà en qualsevol dels estadis de
desenvolupament. Compren tots els aspectes del caràcter humà: intel·lecte, temperament, habilitat,
moralitat, costums i totes les actituds que han estat elaborades en el curs de la vida de l’individu”. És un
complex d’elements en interacció mútua.
3. Jeràrquiques: són definicions que es refereixen a un conjunt organitzar d’elements, relacionats entre si,
que donen lloc a la personalitat i que estarien organitzats de forma jeràrquica.
Ex: Cattel i Kline, Eysenck o Murray. Així, per a Rogers, aquest element seria la necessitat d’autorealització,
per a Eysenck fora el nivel d’arousal cortical, mentre que per a Freud estaria en complexes processos
inconscients. Es dona importància a la motivació.
4. En termes d’ajustament: definicions que fan referència a un conjunt integrat i organitzat d’elements que
configuren la personalitat i que determinen l’ajustament (adaptació) peculiar i característic d’un individu
en un medi.
Ex. "La personalitat és la organització dinàmica, dins de l’individu, de aquells sistemes psicofísics que
determinen la seva adaptació única a l’ ambient".
5. En termes de diferenciació: es refereixen al caràcter distintiu i diferenciador de la personalitat.
Ex. La definició de Brody: "La personalitat vindria constituïda per aquelles característiques de les persones
que són més essencials pel propòsit d’entendre i predir les seves conductes idiosincràtiques".
Conclusió: les diferents definicions es solapen, ja que és impossible oferir definicions diferents sobre el mateix
concepte, per volàtil que sigui.
,Els aspectes comuns a la majoria dels autors són:
a) Organització.
b) Procés.
c) Força causal.
d) La personalitat es manifesta en patrons.
e) I que es mostra de varies maneres.
Hampson (1982): La personalitat seria relativament estable i es localitzaria a l’interior de l’individu, essent
responsable de la consistència de la conducta de les persones. La variació de la personalitat entre les persones seria
responsable de les diferencies de conducta davant la mateixa situació i d’això vindrien les diferencies individuals.
Si la personalitat és estable i consistent, vol dir que és útil per predir els comportaments de les persones? Sí, però
també es poden conèixer actes passats.
1.3 OBJECTIUS DE L’ESTUDI DE LA PERSONALITAT:
1. Estudi de la conducta en tots els aspectes (descripció, predicció i interpretació).
2. Analitzar els factors evolutius i socialitzadors.
3. Buscar l’explicació de la conducta final i els canvis respecte a situacions prèvies similars.
4. Identificació de trets.
5. Predicció de com es comporten les persones.
Segons Pervin (1970), la teoria de la personalitat ha de respondre al:
• Què: les característiques d’una persona respecte a les altres i com s’organitza la personalitat.
• Com: interacció “ambient-genètica”, com s’han donat aquestes característiques.
• Per què: causes i raons de la conducta individual.
1.4 CARÀCTER VS TEMPERAMENT
CARÀCTER: ve del grec i significa marca o signe. Els “caractereòlegs” han estat literaris, pensadors, escriptors i
fisiognomistes que han tractat la personalitat humana d’una forma no científica. Homer, Cervantes o Voltaire eren
bons caractereòlegs.
TEMPERAMENT: fa referència als aspectes mes biològics o constitucionals de la personalitat, amb amplia tradició
investigadora. És la base dels models biològico-factorials de la personalitat.
1.5 ÀMBIT DE LA PSICOLOGIA DE LA PERSONALITAT
• La psicologia clínica (normalitat vs trastorns).
• La psicologia diferencial (diferències).
• La psicobiologia.
• La psicologia social (relació social).
Temes històrics de recerca:
1. Relacions gerència-medi.
2. Controvèrsia persona-situació.
3. El tret com a element bàsic.
4. Estabilitat-canvi del comportament.
5. Perspectiva idiogràfica-nomotètica.
Temàtiques en les publicacions científiques: emoció i motivació, genètica, autoconcepte, models, psicometria,
psicopatologia, benestar, diferències de sexe, capacitat cognitiva, selecció de personal, relacions de parella,
intel·ligència emocional, delinqüència...
, L’EDAT MITJANA I EL SABER PSICOLÒGIC:
S’estava molt influenciat per la filosofia de Plató i d’Aristòtil i pels seus representants Sant Agustí i Sant Tomàs
d’Aquino (que es torna a interessar pels sentits i les sensacions de Teofrasto).
Així, quan els éssers tenen coneixements sensibles (imaginació, memòria...) apareixen les emocions o passions. A
més, Tomàs d’Aquino classifica les passions en reaccions a coses agradables o desagradables i distingeix les reaccions
psíquiques i fisiològiques davant de les passions.
La ciència moderna apareix en el Renaixement i la Il·lustració.
LA PSICOLOGIA HUMANISTA RENAIXENTISTA:
En aquesta època apareix un interès en lo subjectiu i la psicologia es desenvolupa. Els treballs de Bacon contribueixen
a sostenir el concepte de naturalisme.
L’home ocupa un lloc central en el concepte de la natura i el self constitueix la base de les teories actuals de la
personalitat.
Descartes defensa el dualisme ment-cos (el cos és una “màquina” i la ment està formada pel pensament i per la
voluntat i es espiritual i immaterial i connecta amb el cos amb la glàndula pineal) i va tenir molta influència. Ell
distingeix entre dos funcions psíquiques: pensament i volició i enumera 6 passions bàsiques: admiració, odi, amor,
desig, alegria i tristesa. Creu en les idees innates.
Huarte de Sanjuan escriu el llibre “Examen d’ingenis per les ciències” amb el que parla de les diferències individuals
(com en la intel·ligència i el temperament) i assumeix lo dels humors corporals.
EMPIRISME I RACIONALISME:
Són bàsicament anglesos i els autors més importants són: Hobbes, Locke, Berkeley, Hume, Hartley i Mill.
• Hobbes pensava que tots els fenòmens de la natura estaven lligats a lleis científiques. Creu que el plaer i el
dolor indiquen l’estat de l’organisme.
• Locke creu que les idees provenen de l’experiència. Vol descobrir com es formen els continguts de la ment
i creu que la ment es una tàbula rasa com Aristòtil.
• Hume defensa que la conducta humana es crea a partir d’una motivació que ens fa buscar el plaer i evitar
el dolor.
• Hartley publica la seva obra “observacions sobre l’home” en la que presenta la seva teoria associacionista
entre la ment i la conducta humana (creu que els fenòmens mentals depenen del SN). Creu que la sensació
i els moviments venen del cervell, els nervis, la medul·la espinal, però que les idees només del cervell.
• Mill creu que l’associació d’idees era lo que feia possible l’aprenentatge (etologia). Els motius de la conducta
serien també el plaer i el dolor. Té una visió hedonista.
Darwin fa treballs sobre la psicologia dels instints i distingeix les facultats intel·lectuals de les morals. Pensa que el
llenguatge és molt important i específic del desenvolupament cerebral dels humans. També estudia les emocions.
Gall va defensar el sistema neurofisiològic i la frenologia (relacionant així la neurofisiologia i la medicina amb la Psico.
de la Personalitat). Ell considerava que el caràcter era una expressió de la morfologia cerebral. Parla de (Allport):
1. La unitat entre ment i cos.
2. Diferències individuals (facultats dels subjectes). Fa la teoria basada en 27 facultats primitives com la
percepció, la voluntat, el desig, la imaginació...i creu que aquestes diferències fa que siguem diferents.
3. Es el precedent en la búsqueda científica de les dimensions de la personalitat.
Shand va proposar el concepte de sentiment (1915) relacionat al caràcter i deduint 144 lleis per als fonaments del
caràcter.
Bain va postular la teoria de la facultat de l’emoció, la voluntat i l’intel·lecte en funció de l’energia psíquica.
Galton també va ser molt important pel que fa a les diferències individuals i va influenciar a molts autors posteriors.
L’APORTACIÓ DE L’ESTRUCTURALISME
Wundt se’l considera el fundador de la psicologia experimental i funda l’escola estructuralista alemanya. Va
emfatitzar el tema de les diferències individuals en quant a les facultats i va introduir una descripció quantitativa als
quatre temperaments de Kant. Considerava que existien dos característiques bàsiques en la reactivitat afectiva:
1. La força de les emocions (intensitat i resposta). Ara seria neuroticisme/estabilitat emocional d’Eysenck.
2. Rapidesa de canvi de les mateixes (velocitat d’excitació emocional). Això ara seria extraversió i introversió
d’Eysenck.
Segons ell, tant els colèrics com els melancòlics tendirien a mostrar emocions fortes i ràpides (predisposats a sentir
emocions negatives i els preocupa més el present) mentre que els flemàtics i sanguinis manifestarien emocions dèbils
i lentes (disfrutarien més de la vida però estarien més preocupats pel futur).
1.1 CONCEPTE HISTÒRIC DE LA PERSONALITAT
La psique a la Grècia clàssica: Els orígens del concepte de psicologia es troben probablement en el concepte grec de
l’ànima (la ciència de l’ànima). La psicologia sorgeix com a ciència de l’obra d’Aristòtil sobre l’ànima.
-Per a Homer el cos era la suma dels seus membres i l’ànima era l’alè de la vida i al morir abandonava el cos.
-Heràclit (s. IV-V a.C) afirmava que tot flueix: tot està en moviment, naixent i morint. L’ànima es troba dins d’aquest
cicle i estaria relacionada amb la vida i el coneixement.
Psique: era la menor i més bonica de tres germanes del rei d’Anatòlia. Afrodita, gelosa de la seva bellesa, va enviar al
seu fill Eros (Cupido) perquè li llences una fletxa d’or oxidat que la faria enamorar de l’home més horrible i dolent
que trobés, però ell es va enamorar i la va llençar al mar. Quan Psique es va dormir, la va portar volant al seu palau.
L’ànima combinaria les funcions de coneixement i raó que donen congruència a l’organisme.
Els FILÒSOFS JÒNICS de la Grècia clàssica pensaven que l’univers estava format per matèria i creien en un ordre que
el governava. Aquesta visió naturalista de l’esser humà equiparava a l’home als animals i ambdós pertanyien al món
físic. L’ordre de l’univers venia regulat pels 4 principis naturals: l’aigua, l’aire, la terra i el foc.
Els FILÒSOFS PITAGÒRICS van introduir una visió filosòfica de l’ànima: l’ànima formava part del món espiritual i no
estava subjecta a les lleis reguladores de la matèria.
D’aquesta manera, l’Antiguitat Clàssica inclou dos conceptes de la natura i de l’home: la materialista (postulada pels
filòsofs jònics) i la idealista (defensada pels filòsofs pitagòrics).
TEORIA HUMORAL: Sorgeix de l’observació i de l’experiència d’Hipòcrates. descriu detalladament la constitució
humana i les malalties en relació a les circumstancies ambientals. Va observar les estacions de l’any i la seva
influència, els vents, les qualitats de l’aigua i la naturalesa del terreny.
Dels postulats anteriors surt la idea dels 4 temperaments:
• Flemàtic.
• Sanguini.
• Melancòlic.
• Colèric.
Segons aquesta aproximació, la naturalesa de les malalties i els trets de personalitat depenien de l’equilibri entre els
quatre humors (sang, flema (mucositat respiratòria), bilis negra i bilis groga), presents en el cos. La barreja dels
humors determinaria la manera de ser de casa subjecte, i això configuraria el temperament del que depenien les
propietat dinàmiques de l’organisme i la conducta.
Galè va proposar l’existència de dos dimensions classificatòries: la dimensió sec-húmid i la dimensió fred-calor.
Els diferents tipus de temperament es donaven al combinar les dues dimensions segons estiguessin o no equilibrades
o desequilibrades:
• La sang s’associava amb el temperament sanguini (entusiasme, color pujar, alegria).
• La flema es relacionava amb el temperament flemàtic (lentitud, seriositat i apatia).
• L’excés de bilis negra amb el temperament melancòlic (tristor, depressió).
• L’excés de bilis groga amb el temperament colèric (irritable, violent).
Les similituds entre els quatre temperaments i les quatre combinacions possibles entre el neuroticisme i l’extraversió
d’Eysenck no disten gaire.
Origen del terme “personalitat”: el terme es troba gairebé en totes les llengües i això vol dir que té una arrel antiga.
El mateix Allport (1961), va realitzar un seguiment històric, però les seves conclusions no semblen clares. Podria
derivar del grec prosopon (màscara) o del etrusc phersu (esperit diabòlic), encara que es considera més lògic que
provingui del llatí medieval personalitas.
,Visió NO científica de la personalitat: visió no sistemàtica
S’atribueix a Cicerón que la persona fa referència a 4 aspectes diferents de l’ésser humà: la seva aparença externa, el
paper social que un ha de realitzar, la dignitat o estatus social i el conjunt de qualitats socials de l’individu.
1. La personalitat és com una persona es comporta. FALS
2. Segons la situació i el moment els individus tenen diferents personalitats. FALS
3. La personalitat s’educa i un introvertit es pot convertir en extravertit. FALS la perso. no és adaptativa.
4. Els traumes de la infantesa són els que determinen la personalitat. FALS la perso. no és predictiva.
5. La personalitat està influïda per la mare si el subjecte és una noia i pel pare si és un noi. FALS
6. La personalitat es un fenomen cultural. FALS
Visió científica de la personalitat: versió sistemàtica
1. La personalitat s’interessa per tota la conducta, tant observable com no. També les tendències.
2. Implica característiques relativament constants i estables al llarg del temps i les distintes situacions.
3. La personalitat suposa que l’individu és singular i únic i això és perquè existeix una “organització” interna
que configura la personalitat.
4. La personalitat és mesurable.
5. Permet predir la conducta.
1.2 LA DEFINICIO DE LA PERSONALITAT
Diferents maneres de definir la personalitat:
Pervin (1989): diu que a partir de la definició del concepte de personalitat es delimita l’estudi de la psicologia de la
personalitat i dels problemes i dels mètodes que s’utilitzaran.
Carver i Scheier (1993): el terme personalitat comporta moltes característiques rellevants que es manifesten amb el
comportament (ex. sociable, hostil o amigable) que distingeix a una persona de les altres. Aquesta idea entra en altres
definicions.
Bermúdez (1994): presenta definicions de la personalitat amb l’objectiu de portar un ordre lògic a totes les que hi
ha. Ell les classifica a partir de 5 grans categories d’Allport:
ALLPORT (1937) classifica les diferents formulacions teòriques de la personalitat en 5 categories:
1. Additives: la personalitat és la suma de totes les característiques “psíquiques” que són pròpies d’un
individu.
Ex: Definirem la perso. com una organització més o menys estable i
duradora del caràcter (conducta volitiva, voluntat, té molt pes
l’ambient), temperament (conducta afectiva o emotiva i és la part més
biològica de la pers.), intel·lecte (conducta cognitiva, intel·ligència) i
físic (configuració corporal i dotació neuroendocrina) d’una persona
que determina la seva adaptació única a l’ambient.
2. Integradores: en elles és comú la idea d’organització, integració i estructuració del conjunt d’atributs o
característiques que ens defineixen.
Ex: “Personalitat és l’organització mental total d’un esser humà en qualsevol dels estadis de
desenvolupament. Compren tots els aspectes del caràcter humà: intel·lecte, temperament, habilitat,
moralitat, costums i totes les actituds que han estat elaborades en el curs de la vida de l’individu”. És un
complex d’elements en interacció mútua.
3. Jeràrquiques: són definicions que es refereixen a un conjunt organitzar d’elements, relacionats entre si,
que donen lloc a la personalitat i que estarien organitzats de forma jeràrquica.
Ex: Cattel i Kline, Eysenck o Murray. Així, per a Rogers, aquest element seria la necessitat d’autorealització,
per a Eysenck fora el nivel d’arousal cortical, mentre que per a Freud estaria en complexes processos
inconscients. Es dona importància a la motivació.
4. En termes d’ajustament: definicions que fan referència a un conjunt integrat i organitzat d’elements que
configuren la personalitat i que determinen l’ajustament (adaptació) peculiar i característic d’un individu
en un medi.
Ex. "La personalitat és la organització dinàmica, dins de l’individu, de aquells sistemes psicofísics que
determinen la seva adaptació única a l’ ambient".
5. En termes de diferenciació: es refereixen al caràcter distintiu i diferenciador de la personalitat.
Ex. La definició de Brody: "La personalitat vindria constituïda per aquelles característiques de les persones
que són més essencials pel propòsit d’entendre i predir les seves conductes idiosincràtiques".
Conclusió: les diferents definicions es solapen, ja que és impossible oferir definicions diferents sobre el mateix
concepte, per volàtil que sigui.
,Els aspectes comuns a la majoria dels autors són:
a) Organització.
b) Procés.
c) Força causal.
d) La personalitat es manifesta en patrons.
e) I que es mostra de varies maneres.
Hampson (1982): La personalitat seria relativament estable i es localitzaria a l’interior de l’individu, essent
responsable de la consistència de la conducta de les persones. La variació de la personalitat entre les persones seria
responsable de les diferencies de conducta davant la mateixa situació i d’això vindrien les diferencies individuals.
Si la personalitat és estable i consistent, vol dir que és útil per predir els comportaments de les persones? Sí, però
també es poden conèixer actes passats.
1.3 OBJECTIUS DE L’ESTUDI DE LA PERSONALITAT:
1. Estudi de la conducta en tots els aspectes (descripció, predicció i interpretació).
2. Analitzar els factors evolutius i socialitzadors.
3. Buscar l’explicació de la conducta final i els canvis respecte a situacions prèvies similars.
4. Identificació de trets.
5. Predicció de com es comporten les persones.
Segons Pervin (1970), la teoria de la personalitat ha de respondre al:
• Què: les característiques d’una persona respecte a les altres i com s’organitza la personalitat.
• Com: interacció “ambient-genètica”, com s’han donat aquestes característiques.
• Per què: causes i raons de la conducta individual.
1.4 CARÀCTER VS TEMPERAMENT
CARÀCTER: ve del grec i significa marca o signe. Els “caractereòlegs” han estat literaris, pensadors, escriptors i
fisiognomistes que han tractat la personalitat humana d’una forma no científica. Homer, Cervantes o Voltaire eren
bons caractereòlegs.
TEMPERAMENT: fa referència als aspectes mes biològics o constitucionals de la personalitat, amb amplia tradició
investigadora. És la base dels models biològico-factorials de la personalitat.
1.5 ÀMBIT DE LA PSICOLOGIA DE LA PERSONALITAT
• La psicologia clínica (normalitat vs trastorns).
• La psicologia diferencial (diferències).
• La psicobiologia.
• La psicologia social (relació social).
Temes històrics de recerca:
1. Relacions gerència-medi.
2. Controvèrsia persona-situació.
3. El tret com a element bàsic.
4. Estabilitat-canvi del comportament.
5. Perspectiva idiogràfica-nomotètica.
Temàtiques en les publicacions científiques: emoció i motivació, genètica, autoconcepte, models, psicometria,
psicopatologia, benestar, diferències de sexe, capacitat cognitiva, selecció de personal, relacions de parella,
intel·ligència emocional, delinqüència...
, L’EDAT MITJANA I EL SABER PSICOLÒGIC:
S’estava molt influenciat per la filosofia de Plató i d’Aristòtil i pels seus representants Sant Agustí i Sant Tomàs
d’Aquino (que es torna a interessar pels sentits i les sensacions de Teofrasto).
Així, quan els éssers tenen coneixements sensibles (imaginació, memòria...) apareixen les emocions o passions. A
més, Tomàs d’Aquino classifica les passions en reaccions a coses agradables o desagradables i distingeix les reaccions
psíquiques i fisiològiques davant de les passions.
La ciència moderna apareix en el Renaixement i la Il·lustració.
LA PSICOLOGIA HUMANISTA RENAIXENTISTA:
En aquesta època apareix un interès en lo subjectiu i la psicologia es desenvolupa. Els treballs de Bacon contribueixen
a sostenir el concepte de naturalisme.
L’home ocupa un lloc central en el concepte de la natura i el self constitueix la base de les teories actuals de la
personalitat.
Descartes defensa el dualisme ment-cos (el cos és una “màquina” i la ment està formada pel pensament i per la
voluntat i es espiritual i immaterial i connecta amb el cos amb la glàndula pineal) i va tenir molta influència. Ell
distingeix entre dos funcions psíquiques: pensament i volició i enumera 6 passions bàsiques: admiració, odi, amor,
desig, alegria i tristesa. Creu en les idees innates.
Huarte de Sanjuan escriu el llibre “Examen d’ingenis per les ciències” amb el que parla de les diferències individuals
(com en la intel·ligència i el temperament) i assumeix lo dels humors corporals.
EMPIRISME I RACIONALISME:
Són bàsicament anglesos i els autors més importants són: Hobbes, Locke, Berkeley, Hume, Hartley i Mill.
• Hobbes pensava que tots els fenòmens de la natura estaven lligats a lleis científiques. Creu que el plaer i el
dolor indiquen l’estat de l’organisme.
• Locke creu que les idees provenen de l’experiència. Vol descobrir com es formen els continguts de la ment
i creu que la ment es una tàbula rasa com Aristòtil.
• Hume defensa que la conducta humana es crea a partir d’una motivació que ens fa buscar el plaer i evitar
el dolor.
• Hartley publica la seva obra “observacions sobre l’home” en la que presenta la seva teoria associacionista
entre la ment i la conducta humana (creu que els fenòmens mentals depenen del SN). Creu que la sensació
i els moviments venen del cervell, els nervis, la medul·la espinal, però que les idees només del cervell.
• Mill creu que l’associació d’idees era lo que feia possible l’aprenentatge (etologia). Els motius de la conducta
serien també el plaer i el dolor. Té una visió hedonista.
Darwin fa treballs sobre la psicologia dels instints i distingeix les facultats intel·lectuals de les morals. Pensa que el
llenguatge és molt important i específic del desenvolupament cerebral dels humans. També estudia les emocions.
Gall va defensar el sistema neurofisiològic i la frenologia (relacionant així la neurofisiologia i la medicina amb la Psico.
de la Personalitat). Ell considerava que el caràcter era una expressió de la morfologia cerebral. Parla de (Allport):
1. La unitat entre ment i cos.
2. Diferències individuals (facultats dels subjectes). Fa la teoria basada en 27 facultats primitives com la
percepció, la voluntat, el desig, la imaginació...i creu que aquestes diferències fa que siguem diferents.
3. Es el precedent en la búsqueda científica de les dimensions de la personalitat.
Shand va proposar el concepte de sentiment (1915) relacionat al caràcter i deduint 144 lleis per als fonaments del
caràcter.
Bain va postular la teoria de la facultat de l’emoció, la voluntat i l’intel·lecte en funció de l’energia psíquica.
Galton també va ser molt important pel que fa a les diferències individuals i va influenciar a molts autors posteriors.
L’APORTACIÓ DE L’ESTRUCTURALISME
Wundt se’l considera el fundador de la psicologia experimental i funda l’escola estructuralista alemanya. Va
emfatitzar el tema de les diferències individuals en quant a les facultats i va introduir una descripció quantitativa als
quatre temperaments de Kant. Considerava que existien dos característiques bàsiques en la reactivitat afectiva:
1. La força de les emocions (intensitat i resposta). Ara seria neuroticisme/estabilitat emocional d’Eysenck.
2. Rapidesa de canvi de les mateixes (velocitat d’excitació emocional). Això ara seria extraversió i introversió
d’Eysenck.
Segons ell, tant els colèrics com els melancòlics tendirien a mostrar emocions fortes i ràpides (predisposats a sentir
emocions negatives i els preocupa més el present) mentre que els flemàtics i sanguinis manifestarien emocions dèbils
i lentes (disfrutarien més de la vida però estarien més preocupats pel futur).
