TEMA 1: història de l’aprenentatge i el condicionament
Què és l’aprenentatge? Procés biològic que ens permet adquirir noves conductes i que ens proporciona una millor
adaptació al medi on vivim. De vegades ens permet disminuir o perdre respostes que ja teníem (quan un nen aprèn
que dins una biblioteca no es pot parlar).
Què implica l’aprenentatge? Hi ha un aprenentatge de conductes motores (moviments de cada espècie en cada
entorn diferent), aprenentatge de predicció dels successos de l’entorn (entendre com funciona el nostre entorn) i
aprenentatge de reaccions emocionals davant dels estímuls (amb el llenguatge no verbal).
No en tots aquests aprenentatge hi ha consciència, alguns són inconscients (ex. sabem que fumar és dolent, però hi
ha un aprenentatge inconscient que ens porta a fer-ho).
Abans de Descartes, la conducta venia determinada per la intenció conscient i el lliure albir (jo decideixo com actuar).
Descartes va defensar el dualisme cartesià (creu que a més hi ha reaccions automàtiques a estímuls externs. Ex. actes
reflexos). Així, creu que hi ha una conducta voluntària (conscient, portada per la ment o ànima) i una altra involuntària
(inconscient, mesurada amb els actes reflexos).
Segons el dualisme cartesià, la conducta voluntària és exclusiva dels humans, ja que és l’únic animal amb ment o
ànima. Tot passa per la glàndula pineal. A partir d’aquí, apareix el dualisme cos-ment que porta a dos corrents que
seran la base de l’aprenentatge actual:
• Mentalisme: interessat en els continguts i funcions de la ment.
• Reflexologia: estudia els mecanismes de la conducta reflexa.
MENTALISME: estudi de la ment. La glàndula pineal connecta la ment amb el cervell. La ment de tots els humans
conté idees innates (concepte de Déu, concepte d’un mateix i alguns conceptes geomètrics).
Apareix també John Locke, que diu que l’ésser humà neix sense idees innates (Tabula rasa). Gràcies a ell apareix
l’empirisme britànic.
INNATISME vs EMPIRISME:
• La ment conté idees innates vs la ment és una tabula rasa.
• La ment no té un procediment predictiu vs sí que la té (la ment està sotmesa a les lleis dels reflexos).
• Els dos estan d’acord en què hi ha conducta voluntària i involuntària (però segons l’empirisme la conducta
voluntària ve donada per l’hedonisme=repetim allò que ens dona plaer).
A partir de la idea de l’hedonisme donada pels empiristes britànics (s. XVII-XIX), apareixen les lleis de l’associació: les
idees s’inicien amb les experiències sensorials que proporcionen una idea i les associacions simples s’uneixen per
formar associacions complexes. Ex. m’agrada la música, m’agrada ballar, m’agrada beure = m’agrada sortir de festa i
anar a la discoteca.
Lleis de l’associació:
Primàries (Aristòtil):
• Llei de la contigüitat: quan s’obté una resposta, es fa una associació. Ex. toco el foc i em cremo = el foc
crema.
• Llei de la semblança: quan dos coses s’assemblen s’associen. Ex. l’escalfor amb el sol.
• Llei del contrast: associació de coses contràries. Ex. nit i dia.
Secundàries (Thomas Brown):
• Factors com la intensitat, la freqüència de repetició, altres...
,REFLEXOLOGIA: estudi del reflex.
Descartes: va crear el concepte de reflex i la teoria de la conducta.
Charles Bell i François Magendis: parlen de la informació sensorial i de la motora.
Sechenov i Pavlov
Afirmacions:
• Les respostes als estímuls canvien com a resultat de la experiència.
• Pavlov: no tots els reflexos són innats. És possible establir nous reflexos davant dels estímuls mitjançant
mecanismes d’associació.
• Reflexologia: és la base de la teoria moderna de la conducta (concepte de reflex d’E-R i concepte
d’associació).
ERA MODERNA: portem 100 anys fent investigacions sobre l’aprenentatge animal. Darwin, Domian i Romanes van
definir la intel·ligència. Entenen que per a que hi hagi aquest aprenentatge (adaptació al medi) hi ha d’haver una
intel·ligència.
Intel·ligència: capacitat d’aprenentatge, que permet l’adaptació al medi.
TEMA 2: Conducta provocada: habituació i sensibilització
Arc reflex: hi ha una acció i es dona una reacció (estímul-resposta). Si no hi ha estímul, no hi ha resposta.
Dins del nostre organisme necessitem un estímul que activa la nostra neurona sensitiva aferent i traves de les
interneurones es transporta la resposta a través d’impulsos elèctrics fins arribar a la neurona eferent i al múscul.
Aquest sistema és important perquè ens porta a l’adaptació al medi i, per tant, a la supervivència. Ex. la succió, el
plor, l’agafada, reflex d’oclusió (que fa que vulguem respirar=si ens tapen el nas, obrirem la boca), el reflex d’ensurt
(ens alerta d’una situació de perill)...
Totes les espècies reaccionen davant d’un mateix estímul? Generem la mateixa resposta? No. Hi ha els patrons
d’acció modal (PAM) que són seqüències de resposta típiques d’una espècie determinada. Ex. reproducció; els
mamífers tenen el reflex de succió i les aus responen davant del bec de la mare.
Al començament d’aquesta idea es pensava que els patrons d’acció modal eren idèntics en tota l’espècie. Ara es sap
que amb l’aprenentatge aquests patrons poden variar segons dos coses:
• Poden variar segons l’estat fisiològic de l’individu.
• I segons les accions recents que s’han dut a terme abans de que se li presenti l’estímul. Ex. si ja has dinat
no respondràs de la mateixa manera davant d’un plat de pasta.
Per donar un patró de respostes necessitem un estímul senyal que activa aquesta seqüència de conducta. Ex. amb la
reproducció tenim parts del cos que actuen com a estímul senyal (com el penis, els llavis, el clítoris, els pits, les olors
corporals...). També podem transformar un estímul senyal en estímul supranormal per ressaltar-lo (ex. si ens posem
pintallavis, roba ajustada, colònia...).
Aquestes seqüències de la conducta són accions individuals.
Hi ha unes bases que expliquen com tots els individus generen una seqüència:
1. Es començaria amb una conducta apetitiva que activen l’organisme per a que aquest arribi a la conducta
consumatòria. Ex. tenir gana, tenir ganes de tenir sexe, tenir set...
2. Es fa una cerca generalitzada per aconseguir el que ens apeteix, una cerca focalitzada (selectiva) i una
manipulació per acabar fent, per exemple, la ingesta.
3. La conducta consumatòria finalitza la seqüència.
Conducta estereotipada: és aquella que fa tothom, està més normalitzada, es repeteix més. Ex. conducta
consumatòria (tots mengem igual).
Conducta poc estereotipada: és més variable. Ex. conducta apetitiva (tots reaccionarem de diferents formes).
No sempre es dona la mateixa resposta davant d’un estímul. Quan tenim un estímul repetitiu, la nostra resposta
variar amb l’aprenentatge i inclús pot arribar a desaparèixer. Això es coneix com efecte d’habituació: disminueix la
resposta davant de la presentació repetida d’un estímul. No sempre es dona l’efecte d’habituació, només quan el
nostre cervell considera que l’estímul deixa de tenir importància per a nosaltres.
,Ara bé, es pot donar una recuperació espontània de la resposta, ex. a unes rates se’ls presentava un so amb un to
molt alt que generava un ensurt en els animals, es van fer repeticions fins que aquestes no s’espantaven més. Així,
van deixar de reproduir el so per un temps fins que el van tornar a posar i les rates es van tornar a espantar.
També existeix l’efecte de sensibilització: resposta més forta o exagerada davant del mateix estímul. Aquest efecte
dependrà de l’activació prèvia. Ex. no es donarà la mateixa resposta si ens posen la mà a l’hombro al supermercat o
si ens la posen per la nit quan anem sols pel carrer.
Tant l’efecte d’habituació com l’efecte de sensibilització es poden donar en qualsevol situació que impliqui
exposicions repetides a l’estímul. En un primer moment no generarem habituació en cap estímul, ni cap
sensibilització. Ha d’haver un aprenentatge perquè el meu cos s’activi de forma diferent.
Hi ha vegades en què l’organisme no respon de la mateixa manera als estímuls, el múscul no respon (es coneix com
fatiga). Ex. si se’ns ha adormit un braç, si estem sedats...
També hi ha l’adaptació sensorial (no percebem bé l’estímul). Ex. si ens cega el sol no veurem la pilota que ens està
a punt de donar un cop, si hi ha molt soroll no sentirem la persona que ens està parlant. Es diferència de l’habituació
en que aquesta sí que rep l’estímul correctament.
Els efectes d’habituació i sensibilització són provocats pels processos d’habituació i sensibilització. L’efecte és la
conducta observable i els processos són mecanismes subjacents que fem a nivell cerebral. Aquests processos, dins
del nostre cap, es poden donar a la vegada (el cervell els gestiona a la vegada) i es generarà un o l’altre efecte segons
quin procés sigui més fort per a la persona.
El procés d’habituació segueix el sistema estímul-resposta i es fa de forma molt automàtica. L’efecte de sensibilització
necessita que el nostre organisme estigui activat per a que es doni (segueix el sistema d’estat). El primer procés és
més ràpid i probable que el segon, ja que el segon necessita aquesta activació prèvia.
TEMA 3: FONAMENTS DEL CONDICIONAMENT CLÀSSIC
CONDICIONAMENT CLÀSSIC EXCITATORI:
Pavlov va fer estudis sobre els sucs gàstrics de gossos i va aconseguir que la saliva dels gossos s’utilitzés per a fer
cosmètics.
Tenia un gos lligat i estudiava les seves secrecions gàstriques quan se li donava menjar. Va veure que cada vegada
que engegava la llum per entrar al laboratori, el gos
començava a salivar tot i que l’home no portés el menjar. A
aquesta secreció se lo va posar el nom de secrecions
psíquiques, perquè eren produïdes per una associació
(expectativa de menjar) que havia fet el gos i era un
mecanisme de respostes reflexes complexes de tipus
condicionat (reflex condicionat).
Així estableix les bases del condicionament clàssic. Van fer
un experiment per veure com aquestes associacions
provocaven un canvi en l’animal. Primer establia un primer
estímul (so) que era neutre, no provocava res a l’animal
(estímul condicionat). Després presentava un segon estímul
(menjar) que provocava una resposta i es podia mesurar (estímul incondicional --; resposta incondicional). La resposta
condicional es donava perquè la resposta no es donava davant del menjar, sinó que es donava davant de l’estímul
condicionat: el gos havia fet un aprenentatge.
Esquema del condicionament excitatori: impulsa a que el subjecte faci una resposta davant de l’estímul condicionat.
EI (menjar) --; RI (salivar)
EC (soroll) + EI (menjar) --; RI (salivar)
EC (soroll) --; RC (salivar)
Estímul incondicionat: té la capacitat de generar una resposta sense que hi hagi hagut cap entrenament previ. Ex. si
li dono menjar, el gos saliva.
Resposta incondicionada: aquella resposta que es dona sense un condicionament previ. Ex. actes reflex.
Estímul condicionat: té la capacitat de generar una resposta depenent de que s’hagi associat amb el EI.
Resposta condicionada: es dona després d’haver realitzat un condicionament previ amb el EC.
, Condicionament avaluatiu: nosaltres, pel fet de que ens agradi un estímul, depèn de que ho tinguem associat amb
algo agradable o desagradable.
Ex. si ens encanta la colònia del nostre nòvio, però ens fa alguna cosa molt greu i ho deixem, a partir d’aquí, si olorem
la colònia pel carrer ja no ens agradarà; amb els fumadors també passa.
Procediment del condicionament pavliovà:
Pavlov explica que cada vegada que fem una associació EC-EI és un assaig de condicionament. Entre assajos hi ha un
interval entre assajos, que és el temps que hi ha entre assajos.
Per altra banda, tenim l’interval entre estímuls que és el temps que deixem entre l’EC i l’inici de l’EI dins d’un mateix
assaig. Per a que es doni la RC es recomana que l’interval entre estímuls sigui menor que l’interval entre assajos, ja
que com més curt sigui el temps, més fàcilment es farà l’associació.
Exemples reals de condicionament clàssic:
Condicionament por: Condicionament parpelleig:
EI (descàrrega elèctrica) --; RI (por) EI (llum) --; RI (parpelleig)
EC (llum) + EI (descàrrega elè.) --; RI (por) EC (so) + EI (llum) --; RI (parpelleig)
EC (soroll) --; RC (por) EC (so) --; RC (parpelleig)
Condicionament drogodependències: Aversió al gust: es pot donar amb un sol
EI (cigarreta) --; RI (benestar) assaig, tot i que el temps entre estímuls
EC (cafè) + EI (cigarreta) --; RI (benestar) pot ser molt gran.
EC (cafè) --; RC (benestar)
Dins del condicionament clàssic hi ha molts procediments que poden portar al condicionament excitatori:
• Condicionament de demora curta: el EC inicia cada assaig i el EI es presenta després d’una petita demora
de menys d’un minut.
• Condicionament de petjada: es presenta l’EC abans que el EI, però la diferència amb l’anterior és que el EI
no es presenta fins que el EC no ha finalitzat. Hi ha un interval de petjada.
• Condicionament de demora llarga: l’EC es presenta abans que l’EI, però és continu fins que es presenta l’EI.
• Condicionament simultani: el EC i el EI es donen al mateix temps.
• Condicionament retroactiu: és l’únic en que el EI es presenta abans que el EC.
Es va fer un experiment per estudiar el grau d’associació d’aquests condicionaments. Es feien assajos i entre ells es
feien assajos de prova on es presentava el EC sense el EI +
Es valorava:
• La magnitud que és la quantitat de resposta condicionada que es dona i que volem aconseguir.
• La latència que és el temps que hi ha entre l’EC i la RC.
• La freqüència que és com es mesura la força de la RC, quantes vegades un EC provoca una RC.
En el condicionament retroactiu i en el simultani és més útil fer assajos de prova per veure si s’està donant la RC o si
no.
Per altra banda + però hi ha dos procediments de control per a veure que realment hi ha hagut un procediment de
control que h + (preguntar a Julia Valero o Collado)
• Procediment de control aleatori: el EC no augmenta la probabilitat de que aparegui el EI.
• Procediment de control de desaparellat explícit: el EC i el EI es presenten amb una latència suficient per
impedir que es faci una associació. Ex. aversió al gust.
CONDICIONAMENT CLÀSSIC INHIBITORI: necessitarem un EI excitatori que és el que ens donarà una resposta, en el
que si apliquem aquest estímul inhibidor el bloquejarà.
EC + EI
EC+ (excitatori) + EC -(inhibitori)
Si l’EI és aversiu, es podrà veure abans d’hora, perquè els estímul aversius, que es poden predir o són senyalats, són
preferibles.
Què és l’aprenentatge? Procés biològic que ens permet adquirir noves conductes i que ens proporciona una millor
adaptació al medi on vivim. De vegades ens permet disminuir o perdre respostes que ja teníem (quan un nen aprèn
que dins una biblioteca no es pot parlar).
Què implica l’aprenentatge? Hi ha un aprenentatge de conductes motores (moviments de cada espècie en cada
entorn diferent), aprenentatge de predicció dels successos de l’entorn (entendre com funciona el nostre entorn) i
aprenentatge de reaccions emocionals davant dels estímuls (amb el llenguatge no verbal).
No en tots aquests aprenentatge hi ha consciència, alguns són inconscients (ex. sabem que fumar és dolent, però hi
ha un aprenentatge inconscient que ens porta a fer-ho).
Abans de Descartes, la conducta venia determinada per la intenció conscient i el lliure albir (jo decideixo com actuar).
Descartes va defensar el dualisme cartesià (creu que a més hi ha reaccions automàtiques a estímuls externs. Ex. actes
reflexos). Així, creu que hi ha una conducta voluntària (conscient, portada per la ment o ànima) i una altra involuntària
(inconscient, mesurada amb els actes reflexos).
Segons el dualisme cartesià, la conducta voluntària és exclusiva dels humans, ja que és l’únic animal amb ment o
ànima. Tot passa per la glàndula pineal. A partir d’aquí, apareix el dualisme cos-ment que porta a dos corrents que
seran la base de l’aprenentatge actual:
• Mentalisme: interessat en els continguts i funcions de la ment.
• Reflexologia: estudia els mecanismes de la conducta reflexa.
MENTALISME: estudi de la ment. La glàndula pineal connecta la ment amb el cervell. La ment de tots els humans
conté idees innates (concepte de Déu, concepte d’un mateix i alguns conceptes geomètrics).
Apareix també John Locke, que diu que l’ésser humà neix sense idees innates (Tabula rasa). Gràcies a ell apareix
l’empirisme britànic.
INNATISME vs EMPIRISME:
• La ment conté idees innates vs la ment és una tabula rasa.
• La ment no té un procediment predictiu vs sí que la té (la ment està sotmesa a les lleis dels reflexos).
• Els dos estan d’acord en què hi ha conducta voluntària i involuntària (però segons l’empirisme la conducta
voluntària ve donada per l’hedonisme=repetim allò que ens dona plaer).
A partir de la idea de l’hedonisme donada pels empiristes britànics (s. XVII-XIX), apareixen les lleis de l’associació: les
idees s’inicien amb les experiències sensorials que proporcionen una idea i les associacions simples s’uneixen per
formar associacions complexes. Ex. m’agrada la música, m’agrada ballar, m’agrada beure = m’agrada sortir de festa i
anar a la discoteca.
Lleis de l’associació:
Primàries (Aristòtil):
• Llei de la contigüitat: quan s’obté una resposta, es fa una associació. Ex. toco el foc i em cremo = el foc
crema.
• Llei de la semblança: quan dos coses s’assemblen s’associen. Ex. l’escalfor amb el sol.
• Llei del contrast: associació de coses contràries. Ex. nit i dia.
Secundàries (Thomas Brown):
• Factors com la intensitat, la freqüència de repetició, altres...
,REFLEXOLOGIA: estudi del reflex.
Descartes: va crear el concepte de reflex i la teoria de la conducta.
Charles Bell i François Magendis: parlen de la informació sensorial i de la motora.
Sechenov i Pavlov
Afirmacions:
• Les respostes als estímuls canvien com a resultat de la experiència.
• Pavlov: no tots els reflexos són innats. És possible establir nous reflexos davant dels estímuls mitjançant
mecanismes d’associació.
• Reflexologia: és la base de la teoria moderna de la conducta (concepte de reflex d’E-R i concepte
d’associació).
ERA MODERNA: portem 100 anys fent investigacions sobre l’aprenentatge animal. Darwin, Domian i Romanes van
definir la intel·ligència. Entenen que per a que hi hagi aquest aprenentatge (adaptació al medi) hi ha d’haver una
intel·ligència.
Intel·ligència: capacitat d’aprenentatge, que permet l’adaptació al medi.
TEMA 2: Conducta provocada: habituació i sensibilització
Arc reflex: hi ha una acció i es dona una reacció (estímul-resposta). Si no hi ha estímul, no hi ha resposta.
Dins del nostre organisme necessitem un estímul que activa la nostra neurona sensitiva aferent i traves de les
interneurones es transporta la resposta a través d’impulsos elèctrics fins arribar a la neurona eferent i al múscul.
Aquest sistema és important perquè ens porta a l’adaptació al medi i, per tant, a la supervivència. Ex. la succió, el
plor, l’agafada, reflex d’oclusió (que fa que vulguem respirar=si ens tapen el nas, obrirem la boca), el reflex d’ensurt
(ens alerta d’una situació de perill)...
Totes les espècies reaccionen davant d’un mateix estímul? Generem la mateixa resposta? No. Hi ha els patrons
d’acció modal (PAM) que són seqüències de resposta típiques d’una espècie determinada. Ex. reproducció; els
mamífers tenen el reflex de succió i les aus responen davant del bec de la mare.
Al començament d’aquesta idea es pensava que els patrons d’acció modal eren idèntics en tota l’espècie. Ara es sap
que amb l’aprenentatge aquests patrons poden variar segons dos coses:
• Poden variar segons l’estat fisiològic de l’individu.
• I segons les accions recents que s’han dut a terme abans de que se li presenti l’estímul. Ex. si ja has dinat
no respondràs de la mateixa manera davant d’un plat de pasta.
Per donar un patró de respostes necessitem un estímul senyal que activa aquesta seqüència de conducta. Ex. amb la
reproducció tenim parts del cos que actuen com a estímul senyal (com el penis, els llavis, el clítoris, els pits, les olors
corporals...). També podem transformar un estímul senyal en estímul supranormal per ressaltar-lo (ex. si ens posem
pintallavis, roba ajustada, colònia...).
Aquestes seqüències de la conducta són accions individuals.
Hi ha unes bases que expliquen com tots els individus generen una seqüència:
1. Es començaria amb una conducta apetitiva que activen l’organisme per a que aquest arribi a la conducta
consumatòria. Ex. tenir gana, tenir ganes de tenir sexe, tenir set...
2. Es fa una cerca generalitzada per aconseguir el que ens apeteix, una cerca focalitzada (selectiva) i una
manipulació per acabar fent, per exemple, la ingesta.
3. La conducta consumatòria finalitza la seqüència.
Conducta estereotipada: és aquella que fa tothom, està més normalitzada, es repeteix més. Ex. conducta
consumatòria (tots mengem igual).
Conducta poc estereotipada: és més variable. Ex. conducta apetitiva (tots reaccionarem de diferents formes).
No sempre es dona la mateixa resposta davant d’un estímul. Quan tenim un estímul repetitiu, la nostra resposta
variar amb l’aprenentatge i inclús pot arribar a desaparèixer. Això es coneix com efecte d’habituació: disminueix la
resposta davant de la presentació repetida d’un estímul. No sempre es dona l’efecte d’habituació, només quan el
nostre cervell considera que l’estímul deixa de tenir importància per a nosaltres.
,Ara bé, es pot donar una recuperació espontània de la resposta, ex. a unes rates se’ls presentava un so amb un to
molt alt que generava un ensurt en els animals, es van fer repeticions fins que aquestes no s’espantaven més. Així,
van deixar de reproduir el so per un temps fins que el van tornar a posar i les rates es van tornar a espantar.
També existeix l’efecte de sensibilització: resposta més forta o exagerada davant del mateix estímul. Aquest efecte
dependrà de l’activació prèvia. Ex. no es donarà la mateixa resposta si ens posen la mà a l’hombro al supermercat o
si ens la posen per la nit quan anem sols pel carrer.
Tant l’efecte d’habituació com l’efecte de sensibilització es poden donar en qualsevol situació que impliqui
exposicions repetides a l’estímul. En un primer moment no generarem habituació en cap estímul, ni cap
sensibilització. Ha d’haver un aprenentatge perquè el meu cos s’activi de forma diferent.
Hi ha vegades en què l’organisme no respon de la mateixa manera als estímuls, el múscul no respon (es coneix com
fatiga). Ex. si se’ns ha adormit un braç, si estem sedats...
També hi ha l’adaptació sensorial (no percebem bé l’estímul). Ex. si ens cega el sol no veurem la pilota que ens està
a punt de donar un cop, si hi ha molt soroll no sentirem la persona que ens està parlant. Es diferència de l’habituació
en que aquesta sí que rep l’estímul correctament.
Els efectes d’habituació i sensibilització són provocats pels processos d’habituació i sensibilització. L’efecte és la
conducta observable i els processos són mecanismes subjacents que fem a nivell cerebral. Aquests processos, dins
del nostre cap, es poden donar a la vegada (el cervell els gestiona a la vegada) i es generarà un o l’altre efecte segons
quin procés sigui més fort per a la persona.
El procés d’habituació segueix el sistema estímul-resposta i es fa de forma molt automàtica. L’efecte de sensibilització
necessita que el nostre organisme estigui activat per a que es doni (segueix el sistema d’estat). El primer procés és
més ràpid i probable que el segon, ja que el segon necessita aquesta activació prèvia.
TEMA 3: FONAMENTS DEL CONDICIONAMENT CLÀSSIC
CONDICIONAMENT CLÀSSIC EXCITATORI:
Pavlov va fer estudis sobre els sucs gàstrics de gossos i va aconseguir que la saliva dels gossos s’utilitzés per a fer
cosmètics.
Tenia un gos lligat i estudiava les seves secrecions gàstriques quan se li donava menjar. Va veure que cada vegada
que engegava la llum per entrar al laboratori, el gos
començava a salivar tot i que l’home no portés el menjar. A
aquesta secreció se lo va posar el nom de secrecions
psíquiques, perquè eren produïdes per una associació
(expectativa de menjar) que havia fet el gos i era un
mecanisme de respostes reflexes complexes de tipus
condicionat (reflex condicionat).
Així estableix les bases del condicionament clàssic. Van fer
un experiment per veure com aquestes associacions
provocaven un canvi en l’animal. Primer establia un primer
estímul (so) que era neutre, no provocava res a l’animal
(estímul condicionat). Després presentava un segon estímul
(menjar) que provocava una resposta i es podia mesurar (estímul incondicional --; resposta incondicional). La resposta
condicional es donava perquè la resposta no es donava davant del menjar, sinó que es donava davant de l’estímul
condicionat: el gos havia fet un aprenentatge.
Esquema del condicionament excitatori: impulsa a que el subjecte faci una resposta davant de l’estímul condicionat.
EI (menjar) --; RI (salivar)
EC (soroll) + EI (menjar) --; RI (salivar)
EC (soroll) --; RC (salivar)
Estímul incondicionat: té la capacitat de generar una resposta sense que hi hagi hagut cap entrenament previ. Ex. si
li dono menjar, el gos saliva.
Resposta incondicionada: aquella resposta que es dona sense un condicionament previ. Ex. actes reflex.
Estímul condicionat: té la capacitat de generar una resposta depenent de que s’hagi associat amb el EI.
Resposta condicionada: es dona després d’haver realitzat un condicionament previ amb el EC.
, Condicionament avaluatiu: nosaltres, pel fet de que ens agradi un estímul, depèn de que ho tinguem associat amb
algo agradable o desagradable.
Ex. si ens encanta la colònia del nostre nòvio, però ens fa alguna cosa molt greu i ho deixem, a partir d’aquí, si olorem
la colònia pel carrer ja no ens agradarà; amb els fumadors també passa.
Procediment del condicionament pavliovà:
Pavlov explica que cada vegada que fem una associació EC-EI és un assaig de condicionament. Entre assajos hi ha un
interval entre assajos, que és el temps que hi ha entre assajos.
Per altra banda, tenim l’interval entre estímuls que és el temps que deixem entre l’EC i l’inici de l’EI dins d’un mateix
assaig. Per a que es doni la RC es recomana que l’interval entre estímuls sigui menor que l’interval entre assajos, ja
que com més curt sigui el temps, més fàcilment es farà l’associació.
Exemples reals de condicionament clàssic:
Condicionament por: Condicionament parpelleig:
EI (descàrrega elèctrica) --; RI (por) EI (llum) --; RI (parpelleig)
EC (llum) + EI (descàrrega elè.) --; RI (por) EC (so) + EI (llum) --; RI (parpelleig)
EC (soroll) --; RC (por) EC (so) --; RC (parpelleig)
Condicionament drogodependències: Aversió al gust: es pot donar amb un sol
EI (cigarreta) --; RI (benestar) assaig, tot i que el temps entre estímuls
EC (cafè) + EI (cigarreta) --; RI (benestar) pot ser molt gran.
EC (cafè) --; RC (benestar)
Dins del condicionament clàssic hi ha molts procediments que poden portar al condicionament excitatori:
• Condicionament de demora curta: el EC inicia cada assaig i el EI es presenta després d’una petita demora
de menys d’un minut.
• Condicionament de petjada: es presenta l’EC abans que el EI, però la diferència amb l’anterior és que el EI
no es presenta fins que el EC no ha finalitzat. Hi ha un interval de petjada.
• Condicionament de demora llarga: l’EC es presenta abans que l’EI, però és continu fins que es presenta l’EI.
• Condicionament simultani: el EC i el EI es donen al mateix temps.
• Condicionament retroactiu: és l’únic en que el EI es presenta abans que el EC.
Es va fer un experiment per estudiar el grau d’associació d’aquests condicionaments. Es feien assajos i entre ells es
feien assajos de prova on es presentava el EC sense el EI +
Es valorava:
• La magnitud que és la quantitat de resposta condicionada que es dona i que volem aconseguir.
• La latència que és el temps que hi ha entre l’EC i la RC.
• La freqüència que és com es mesura la força de la RC, quantes vegades un EC provoca una RC.
En el condicionament retroactiu i en el simultani és més útil fer assajos de prova per veure si s’està donant la RC o si
no.
Per altra banda + però hi ha dos procediments de control per a veure que realment hi ha hagut un procediment de
control que h + (preguntar a Julia Valero o Collado)
• Procediment de control aleatori: el EC no augmenta la probabilitat de que aparegui el EI.
• Procediment de control de desaparellat explícit: el EC i el EI es presenten amb una latència suficient per
impedir que es faci una associació. Ex. aversió al gust.
CONDICIONAMENT CLÀSSIC INHIBITORI: necessitarem un EI excitatori que és el que ens donarà una resposta, en el
que si apliquem aquest estímul inhibidor el bloquejarà.
EC + EI
EC+ (excitatori) + EC -(inhibitori)
Si l’EI és aversiu, es podrà veure abans d’hora, perquè els estímul aversius, que es poden predir o són senyalats, són
preferibles.
