1. INTRODUCCIÓ:
Les hormones circulants o locals del sistema endocrí contribueixen a l'homeòstasi de
l’organisme regulant l'activitat i el creixement de les cèl·lules diana. Les hormones
també regulen el metabolisme.
TESTOSTERONA / ESTRÒGENS.
2. COMPARACIÓ ENTRE EL SISTEMA NERVIÓS I EL
SISTEMA ENDOCRÍ:
Els sistemes nerviós i endocrí actuen junts per coordinar les funcions de tots els
aparells i sistemes del cos.
2.1. SISTEMA NERVIÓS:
El sistema nerviós actua mitjançant impulsos nerviosos (potencials d'acció) conduïts
pels axons de les neurones. A les sinapsis, els impulsos nerviosos desencadenen
l'alliberament de molècules mediadores (missatgers) anomenades neurotransmissors.
2.2. SISTEMA ENDOCRÍ:
El sistema endocrí també controla les funcions corporals alliberant mediadors,
anomenats hormones, però els mitjans de control dels dos sistemes són molt diferents.
Una hormona és una molècula mediadora que s’allibera en una part del cos, però
regula l’activitat de cèl·lules en altres parts (transport).
La majoria passen al líquid intersticial i després a la circulació sanguínia. La sang
circulant distribueix les hormones entre les cèl·lules de tot el cos.
Tant els neurotransmissors com les hormones exerceixen els seus efectes unint-se a
receptors a la superfície o a l'interior de les cèl·lules diana. Diversos mediadors actuen
alhora com a neurotransmissors i com a hormones.
Un exemple familiar és la noradrenalina, que és alliberada com a neurotransmissor
per les neurones postganglionars simpàtiques i com a hormona per les cèl·lules
cromafins de la medul·la suprarenal.
Les respostes del sistema endocrí són més lentes que les respostes del sistema
nerviós; encara que algunes hormones actuen en segons, la majoria requereixen
diversos minuts o més per produir una resposta.
El sistema nerviós (neurotransmissors) actua sobre músculs i glàndules específics.
El sistema endocrí (hormones) actua a tota classe de cèl·lules del cos.
,
3. GLÀNDULES ENDOCRINES:
Les glàndules exocrines secreten els seus productes dins de conductes que porten les
secrecions a les cavitats corporals, a la llum d'un òrgan o a la superfície corporal.
- Glàndules sudorípares (suor)
- Glàndules sebàcies (seu)
- Glàndules de les mucoses
- Glàndules digestives
Les glàndules endocrines secreten els les hormones cap al líquid intersticial. Des del
líquid intersticial, les hormones difonen cap a la sang que les porta cap a les cèl·lules
diana distribuïdes per tot el cos. Són òrgans molt vascularitzats (depenen de l’aparell
cardiovascular per distribuir-se). Normalment requereixen quantitats relativament
baixes per actuar. Hi ha diversos òrgans i teixits que no són classificats exclusivament
com a glàndules endocrines, però contenen cèl·lules que secreten hormones.
Tot plegat, totes les glàndules endocrines i
les cèl·lules secretores d'hormones
constitueixen el sistema endocrí.
ENDOCRINOLOGIA:
Ciència que estudia l’estructura i funció de
les glàndules endocrines i el diagnòstic i
tractament dels trastorns del sistema
endocrí.
4. ACTIVITAT HORMONAL
4.1. RECEPTORS HORMONALS:
Encara que una hormona viatja per tot el cos, afecta només cèl·lules diana específiques.
Les hormones, com els neurotransmissors, influeixen sobre les cèl·lules diana a través
d'una unió química a receptors específics per a proteïnes.
Només les cèl·lules diana duna hormona donada tenen receptors que s'uneixen i
reconeixen aquesta hormona. Per exemple, l’hormona tirotrofina (TSH) s’uneix a
receptors en les cèl·lules de la glàndula tiroides, però no s’uneix a cèl·lules dels ovaris
perquè les cèl·lules ovàriques no tenen receptors per TSH.
S’han creat hormones sintètiques poden bloquejar receptors
d’hormones naturals (s’empren com a fàrmacs).
, Exemple: l’hormona sintètica RU486 (mifepristona) s’uneix als receptors de
progesterona i els bloqueja. S’empra per induir avortaments. Aquesta hormona impedeix
que la progesterona prepari l’endometri per a la implantació. Per tant, a l’úter:
■ No es mantenen les condicions per nodrir l’embrió.
■ El desenvolupament embrionari s’atura
■ L’embrió és expulsat juntament amb el revestiment uterí.
Per tant, si una hormona no pot unir-se als seus receptors, no pot exercir la seva funció.
Disruptor endocrí → és una substància que s’uneix al receptor i fa que l'hormona natural
no es pugui unir i no hi hagi resposta o que ell mateix creï una resposta errònia.
Els receptors, com altres proteïnes cel·lulars, se sintetitzen i es destrueixen
constantment. En general, una cèl·lula diana té de 2.000 a 100.000 receptors per a una
hormona en particular.
Si hi ha un excés d'hormona → el nombre de receptors pot decréixer, efecte anomenat
regulació per decrement (la cèl·lula dina es torna menys sensible a l'hormona).
Si hi ha poca hormona → el nombre de receptors pot augmentar, efecte anomenat
regulació per decrement (la cèl·lula diana es torni més sensible a l'hormona).
4.2. HORMONES CIRCULANTS I LOCALS:
Les hormones circulants són inactivades en el fetge i excretades pels ronyons. En casos
d’insuficiència hepàtica o renal, poden observar-se nivells hormonals excessius en la
sang.
Les hormones locals actuen localment a les cèl·lules veïnes o sobre la mateixa cèl·lula
que les va secretar sense entrar primer al torrent sanguini. S’inactiven ràpidament.
HORMONES CIRCULANTS HORMONES LOCALS
4.3. CLASSIFICACIÓ DE LES HORMONES:
Químicament, les hormones es poden dividir en dues grans classes: aquelles que són
solubles en lípids i aquelles que són solubles en aigua.
4.3.1. HORMONES LIPOSOLUBLES:
- Esteroides → deriven del colesterol.
- Tiroïdals → se sintetitzen afegint iode a l'aminoàcid tirosina.
- Òxid nítric → és tant una hormona com un neurotransmissor.
1. INTRODUCCIÓ:
Les hormones circulants o locals del sistema endocrí contribueixen a l'homeòstasi de
l’organisme regulant l'activitat i el creixement de les cèl·lules diana. Les hormones
també regulen el metabolisme.
TESTOSTERONA / ESTRÒGENS.
2. COMPARACIÓ ENTRE EL SISTEMA NERVIÓS I EL
SISTEMA ENDOCRÍ:
Els sistemes nerviós i endocrí actuen junts per coordinar les funcions de tots els
aparells i sistemes del cos.
2.1. SISTEMA NERVIÓS:
El sistema nerviós actua mitjançant impulsos nerviosos (potencials d'acció) conduïts
pels axons de les neurones. A les sinapsis, els impulsos nerviosos desencadenen
l'alliberament de molècules mediadores (missatgers) anomenades neurotransmissors.
2.2. SISTEMA ENDOCRÍ:
El sistema endocrí també controla les funcions corporals alliberant mediadors,
anomenats hormones, però els mitjans de control dels dos sistemes són molt diferents.
Una hormona és una molècula mediadora que s’allibera en una part del cos, però
regula l’activitat de cèl·lules en altres parts (transport).
La majoria passen al líquid intersticial i després a la circulació sanguínia. La sang
circulant distribueix les hormones entre les cèl·lules de tot el cos.
Tant els neurotransmissors com les hormones exerceixen els seus efectes unint-se a
receptors a la superfície o a l'interior de les cèl·lules diana. Diversos mediadors actuen
alhora com a neurotransmissors i com a hormones.
Un exemple familiar és la noradrenalina, que és alliberada com a neurotransmissor
per les neurones postganglionars simpàtiques i com a hormona per les cèl·lules
cromafins de la medul·la suprarenal.
Les respostes del sistema endocrí són més lentes que les respostes del sistema
nerviós; encara que algunes hormones actuen en segons, la majoria requereixen
diversos minuts o més per produir una resposta.
El sistema nerviós (neurotransmissors) actua sobre músculs i glàndules específics.
El sistema endocrí (hormones) actua a tota classe de cèl·lules del cos.
,
3. GLÀNDULES ENDOCRINES:
Les glàndules exocrines secreten els seus productes dins de conductes que porten les
secrecions a les cavitats corporals, a la llum d'un òrgan o a la superfície corporal.
- Glàndules sudorípares (suor)
- Glàndules sebàcies (seu)
- Glàndules de les mucoses
- Glàndules digestives
Les glàndules endocrines secreten els les hormones cap al líquid intersticial. Des del
líquid intersticial, les hormones difonen cap a la sang que les porta cap a les cèl·lules
diana distribuïdes per tot el cos. Són òrgans molt vascularitzats (depenen de l’aparell
cardiovascular per distribuir-se). Normalment requereixen quantitats relativament
baixes per actuar. Hi ha diversos òrgans i teixits que no són classificats exclusivament
com a glàndules endocrines, però contenen cèl·lules que secreten hormones.
Tot plegat, totes les glàndules endocrines i
les cèl·lules secretores d'hormones
constitueixen el sistema endocrí.
ENDOCRINOLOGIA:
Ciència que estudia l’estructura i funció de
les glàndules endocrines i el diagnòstic i
tractament dels trastorns del sistema
endocrí.
4. ACTIVITAT HORMONAL
4.1. RECEPTORS HORMONALS:
Encara que una hormona viatja per tot el cos, afecta només cèl·lules diana específiques.
Les hormones, com els neurotransmissors, influeixen sobre les cèl·lules diana a través
d'una unió química a receptors específics per a proteïnes.
Només les cèl·lules diana duna hormona donada tenen receptors que s'uneixen i
reconeixen aquesta hormona. Per exemple, l’hormona tirotrofina (TSH) s’uneix a
receptors en les cèl·lules de la glàndula tiroides, però no s’uneix a cèl·lules dels ovaris
perquè les cèl·lules ovàriques no tenen receptors per TSH.
S’han creat hormones sintètiques poden bloquejar receptors
d’hormones naturals (s’empren com a fàrmacs).
, Exemple: l’hormona sintètica RU486 (mifepristona) s’uneix als receptors de
progesterona i els bloqueja. S’empra per induir avortaments. Aquesta hormona impedeix
que la progesterona prepari l’endometri per a la implantació. Per tant, a l’úter:
■ No es mantenen les condicions per nodrir l’embrió.
■ El desenvolupament embrionari s’atura
■ L’embrió és expulsat juntament amb el revestiment uterí.
Per tant, si una hormona no pot unir-se als seus receptors, no pot exercir la seva funció.
Disruptor endocrí → és una substància que s’uneix al receptor i fa que l'hormona natural
no es pugui unir i no hi hagi resposta o que ell mateix creï una resposta errònia.
Els receptors, com altres proteïnes cel·lulars, se sintetitzen i es destrueixen
constantment. En general, una cèl·lula diana té de 2.000 a 100.000 receptors per a una
hormona en particular.
Si hi ha un excés d'hormona → el nombre de receptors pot decréixer, efecte anomenat
regulació per decrement (la cèl·lula dina es torna menys sensible a l'hormona).
Si hi ha poca hormona → el nombre de receptors pot augmentar, efecte anomenat
regulació per decrement (la cèl·lula diana es torni més sensible a l'hormona).
4.2. HORMONES CIRCULANTS I LOCALS:
Les hormones circulants són inactivades en el fetge i excretades pels ronyons. En casos
d’insuficiència hepàtica o renal, poden observar-se nivells hormonals excessius en la
sang.
Les hormones locals actuen localment a les cèl·lules veïnes o sobre la mateixa cèl·lula
que les va secretar sense entrar primer al torrent sanguini. S’inactiven ràpidament.
HORMONES CIRCULANTS HORMONES LOCALS
4.3. CLASSIFICACIÓ DE LES HORMONES:
Químicament, les hormones es poden dividir en dues grans classes: aquelles que són
solubles en lípids i aquelles que són solubles en aigua.
4.3.1. HORMONES LIPOSOLUBLES:
- Esteroides → deriven del colesterol.
- Tiroïdals → se sintetitzen afegint iode a l'aminoàcid tirosina.
- Òxid nítric → és tant una hormona com un neurotransmissor.