TEMA 1: INTRODUCCIÓ A LA PSICOLOGIA SOCIAL
LA PSICOLOGIA SOCIAL pot definir-se com “un intent per comprendre i explicar la forma en que els pensaments,
sentiments i comportaments dels individus són influenciats per la presència real, imaginària o implícita dels demés”
(Allport, 1954).
Definició: la psicologia social és l’estudi científic dels efectes dels processos socials i cognitius sobre la forma en que
els individus perceben, influeixen i es relacionen els uns amb els altres. Busca entendre la naturalesa i les causes del
comportament i del pensament indiviudal en situacions socials.
Objecte d’estudi:
• La conducta social humana.
• Les interaccions entre les persones: relacions de dependència (jo necessito a l’altre per satisfer algo meu) i
interdependència (jo necessito a l’altre i l’altre a mi, mútuament).
• La relació (influència) del pensament o activitat mental amb el comportament.
Interacció social: és vital pel creixement cognitiu, per la creació d’actituds, pensaments...Pot existir una interacció
individu-individu, individu-grup o grup-individu (estant en el mateix grup).
• Les accions i característiques de l’altra persona.
• Els processos cognitius.
• Les variables ambientals.
• El context cultural.
• Els factors biològics.
Principis de la psicologia social:
• Ha de prestar atenció als processos col·lectius.
• El comportament humà ha de ser estudiat en el seu context històric i cultural.
• S’ha de preocupar pels aspectes socials.
• Ha de ser contextual i tenir en compte la varietat cultural.
• La realitat social es construeix per les accions, cognicions i estructures simbòliques que depenen dels marcs
d’interpretació històrica de cada cultura.
DISCIPLINES RELACIONADES AMB LA PSICO. SOCIAL:
• Psicologia cognitiva.
• Psicologia individual.
• Antropologia social.
• Sociologia.
• Llenguatge i comunicació.
Psicologia social-sociologia: Psicologia social-personalitat:
HISTÒRIA DE LA PSICOLOGIA SOCIAL:
• Es un producte del segle XX.
• Localitzada a occident (inicis a EEUU).
• Ha estat sotmesa pels esdeveniments mundials, les corrents polítiques i els assumptes socials.
,TEMA 2: LA FACILITACIÓ SOCIAL
Preguntes inicials:
• Com ens afecta la simple presència d’altres persones?
• La simple presència de tercers pot afectar la forma que tenim de, per exemple, parlar, dinar, treballar...?
L’experiment de Triplett (1898): es va col·locar un grup de nens sols a enrotllar fils en una habitació i en una altra
nens que feien la mateixa tasca per en parella, per tal de veure quin grup treballava millor.
• Hipòtesi: la competència entre les persones energitzava i millorava el rendiment en les tasques motores.
• Comprovació sistemàtica de forma experimental si el rendiment en unes activitats motores eren millors si
els subjectes actuaven en solitari o bé, en companyia d’altres persones.
• Conclusió: la presència d’un altre (o altres) al nostre costat, té una influència en el nostre comportament i,
en aquest cas, positiva.
Floyd Allport (1920):
• Dóna nom al fenomen ("facilitació social”).
• Ampliació a un principi general: la millora del rendiment pot donar-se a la mera presencia dels
“coespecífics”, com “coactors” o com públic passiu.
• Va dir que l’experiment anterior era real si la tasca en parella era motora, però deia que si la tasca era
intel·lectual el rendiment no millorava, sinó que empitjorava.
Els efectes d’audiència i de coacció (Allport, 1924):
a) Efectes d’audiència: la mesura en que un s observadors passius influeixen en els resultats del treball
realitzat per un subjecte.
b) Efectes de coacció (acció feta conjuntament): valoració de si la tasca o rendiment d’una persona pot estar
influenciada pel fet que les que té al costat realitzen la mateixa tasca.
Investigacions posteriors a Allport: (no entra a l’exam)
• “Audiència”: Meumann (1904), Bergum i Lehr (1963).
• Coacció: Chen (1937), Allport (1924):
o Test Allport
• A la part de coacció es van donar més respostes però també més errors, Allport afirma que això succeeix a
causa de l’efecte de la rivalitat.
Teoria de l’impuls de Zajonc (1965) sobre la facilitació social:
La presencia d’altres persones ens crea una activació de forma instintiva que fa que augmenti l’alerta i el nombre de
respostes dominants (si les meves respostes dominants són correctes davant dels altres es crea la facilitació social i
si són incorrectes (si no dominem el tema), es crearà una inhibició social davant dels demés).
• El treball individual és més eficaç en els casos d’aprenentatge (o tasques difícils), mentre que el grup o la
presència d’altres persones, és més eficaç quan es tracta de donar respostes apreses (o dominants).
• L’audiència i la coacció són obstacle per l’adquisisió si encara no s’ha realitzat tot l’aprenentatge i
afavoreixen el rendiment, quan ja existeix un domini de resposta.
Model d’aprehensió per l’avaluació: Cottrell (1972):
• Les persones aprenen ràpidament que les recompenses i els càstigs socials que rebem depenen de les
avaluacions que fan els altres de nosaltres.
• La presència social produeix un estat d’alerta adquirit basat en l’aprehensió per l’avaluació.
, La hipòtesi de N. Cottrel:
• La facilitació social en situació d’audiència, es manifesta quan els espectadors poden avaluar l’èxit d0allò
que presencien.
• La facilitació social en situació de coacció es produirà quan existeixi un cert grau de rivalitat o competició
entre els subjectes.
Teoria de la distracció-conflicte (Baron i
Byrne): la presencia física de les persones causa
estímuls que distrauen i provoquen un conflicte
entre:
• Atendre a la tasca.
• Atendre a l’auditori.
Explicacions a la “facilitació social” diferents a les de l’”impuls”:
• Teoria de l’autoconsciència (Carver i Sheier) i Teoria de la discrepància (Higgins): si la discrepància o
distància entre el jo real i el jo ideal és molt gran, no millorarà el seu rendiment i si és més curta si que serà
un facilitador social (augmenta la motivació i l’esforç).
• Teoria sobre el paper del “jo” (Bond): les persones es preocupen per presentar als altres la millor impressió
possible.
• Teoria de la metaanàlisi (Bond i Titis): la presència social pot tenir un impacte significativament major si
ens enfoquem en més que la simple presència. Ex. ens fixarem més en l’opinió d’algú que ens agrada, d’algú
amb un càrrec important...
TEMA 3: IMITACIÓ
La imitació va ser considerada una conducta poc creativa i, per tant, no intel·ligent. No estudiar-la, limitava
l’enteniment dels processos d’aprenentatge.
La imitació afavoreix considerablement l’aprenentatge de comportaments que, seria molt difícil que es produïssin de
forma espontània.
Teoria de l’aprenentatge social de Bandura (1971):
1. Fase d’adquisició: quan s’aprèn per un a observació del comportament del model.
1.1. Procés d’atenció: per imitar cal atenció.
1.2. Procés de retenció: allò que he observat ho puc
emmagatzemar en la memòria.
2. Fase de rendiment: la persona reprodueix de forma
efectiva el comportament observat del model.
2.1. Processos de reproducció motriu: és que la
persona integra la seqüència del comportament del
model.
2.2. Motivació: la persona duu a terme la conducta
observada.
Procés de codificació simbòlica en la imitació (Bandura et als., 1966):
LA PSICOLOGIA SOCIAL pot definir-se com “un intent per comprendre i explicar la forma en que els pensaments,
sentiments i comportaments dels individus són influenciats per la presència real, imaginària o implícita dels demés”
(Allport, 1954).
Definició: la psicologia social és l’estudi científic dels efectes dels processos socials i cognitius sobre la forma en que
els individus perceben, influeixen i es relacionen els uns amb els altres. Busca entendre la naturalesa i les causes del
comportament i del pensament indiviudal en situacions socials.
Objecte d’estudi:
• La conducta social humana.
• Les interaccions entre les persones: relacions de dependència (jo necessito a l’altre per satisfer algo meu) i
interdependència (jo necessito a l’altre i l’altre a mi, mútuament).
• La relació (influència) del pensament o activitat mental amb el comportament.
Interacció social: és vital pel creixement cognitiu, per la creació d’actituds, pensaments...Pot existir una interacció
individu-individu, individu-grup o grup-individu (estant en el mateix grup).
• Les accions i característiques de l’altra persona.
• Els processos cognitius.
• Les variables ambientals.
• El context cultural.
• Els factors biològics.
Principis de la psicologia social:
• Ha de prestar atenció als processos col·lectius.
• El comportament humà ha de ser estudiat en el seu context històric i cultural.
• S’ha de preocupar pels aspectes socials.
• Ha de ser contextual i tenir en compte la varietat cultural.
• La realitat social es construeix per les accions, cognicions i estructures simbòliques que depenen dels marcs
d’interpretació històrica de cada cultura.
DISCIPLINES RELACIONADES AMB LA PSICO. SOCIAL:
• Psicologia cognitiva.
• Psicologia individual.
• Antropologia social.
• Sociologia.
• Llenguatge i comunicació.
Psicologia social-sociologia: Psicologia social-personalitat:
HISTÒRIA DE LA PSICOLOGIA SOCIAL:
• Es un producte del segle XX.
• Localitzada a occident (inicis a EEUU).
• Ha estat sotmesa pels esdeveniments mundials, les corrents polítiques i els assumptes socials.
,TEMA 2: LA FACILITACIÓ SOCIAL
Preguntes inicials:
• Com ens afecta la simple presència d’altres persones?
• La simple presència de tercers pot afectar la forma que tenim de, per exemple, parlar, dinar, treballar...?
L’experiment de Triplett (1898): es va col·locar un grup de nens sols a enrotllar fils en una habitació i en una altra
nens que feien la mateixa tasca per en parella, per tal de veure quin grup treballava millor.
• Hipòtesi: la competència entre les persones energitzava i millorava el rendiment en les tasques motores.
• Comprovació sistemàtica de forma experimental si el rendiment en unes activitats motores eren millors si
els subjectes actuaven en solitari o bé, en companyia d’altres persones.
• Conclusió: la presència d’un altre (o altres) al nostre costat, té una influència en el nostre comportament i,
en aquest cas, positiva.
Floyd Allport (1920):
• Dóna nom al fenomen ("facilitació social”).
• Ampliació a un principi general: la millora del rendiment pot donar-se a la mera presencia dels
“coespecífics”, com “coactors” o com públic passiu.
• Va dir que l’experiment anterior era real si la tasca en parella era motora, però deia que si la tasca era
intel·lectual el rendiment no millorava, sinó que empitjorava.
Els efectes d’audiència i de coacció (Allport, 1924):
a) Efectes d’audiència: la mesura en que un s observadors passius influeixen en els resultats del treball
realitzat per un subjecte.
b) Efectes de coacció (acció feta conjuntament): valoració de si la tasca o rendiment d’una persona pot estar
influenciada pel fet que les que té al costat realitzen la mateixa tasca.
Investigacions posteriors a Allport: (no entra a l’exam)
• “Audiència”: Meumann (1904), Bergum i Lehr (1963).
• Coacció: Chen (1937), Allport (1924):
o Test Allport
• A la part de coacció es van donar més respostes però també més errors, Allport afirma que això succeeix a
causa de l’efecte de la rivalitat.
Teoria de l’impuls de Zajonc (1965) sobre la facilitació social:
La presencia d’altres persones ens crea una activació de forma instintiva que fa que augmenti l’alerta i el nombre de
respostes dominants (si les meves respostes dominants són correctes davant dels altres es crea la facilitació social i
si són incorrectes (si no dominem el tema), es crearà una inhibició social davant dels demés).
• El treball individual és més eficaç en els casos d’aprenentatge (o tasques difícils), mentre que el grup o la
presència d’altres persones, és més eficaç quan es tracta de donar respostes apreses (o dominants).
• L’audiència i la coacció són obstacle per l’adquisisió si encara no s’ha realitzat tot l’aprenentatge i
afavoreixen el rendiment, quan ja existeix un domini de resposta.
Model d’aprehensió per l’avaluació: Cottrell (1972):
• Les persones aprenen ràpidament que les recompenses i els càstigs socials que rebem depenen de les
avaluacions que fan els altres de nosaltres.
• La presència social produeix un estat d’alerta adquirit basat en l’aprehensió per l’avaluació.
, La hipòtesi de N. Cottrel:
• La facilitació social en situació d’audiència, es manifesta quan els espectadors poden avaluar l’èxit d0allò
que presencien.
• La facilitació social en situació de coacció es produirà quan existeixi un cert grau de rivalitat o competició
entre els subjectes.
Teoria de la distracció-conflicte (Baron i
Byrne): la presencia física de les persones causa
estímuls que distrauen i provoquen un conflicte
entre:
• Atendre a la tasca.
• Atendre a l’auditori.
Explicacions a la “facilitació social” diferents a les de l’”impuls”:
• Teoria de l’autoconsciència (Carver i Sheier) i Teoria de la discrepància (Higgins): si la discrepància o
distància entre el jo real i el jo ideal és molt gran, no millorarà el seu rendiment i si és més curta si que serà
un facilitador social (augmenta la motivació i l’esforç).
• Teoria sobre el paper del “jo” (Bond): les persones es preocupen per presentar als altres la millor impressió
possible.
• Teoria de la metaanàlisi (Bond i Titis): la presència social pot tenir un impacte significativament major si
ens enfoquem en més que la simple presència. Ex. ens fixarem més en l’opinió d’algú que ens agrada, d’algú
amb un càrrec important...
TEMA 3: IMITACIÓ
La imitació va ser considerada una conducta poc creativa i, per tant, no intel·ligent. No estudiar-la, limitava
l’enteniment dels processos d’aprenentatge.
La imitació afavoreix considerablement l’aprenentatge de comportaments que, seria molt difícil que es produïssin de
forma espontània.
Teoria de l’aprenentatge social de Bandura (1971):
1. Fase d’adquisició: quan s’aprèn per un a observació del comportament del model.
1.1. Procés d’atenció: per imitar cal atenció.
1.2. Procés de retenció: allò que he observat ho puc
emmagatzemar en la memòria.
2. Fase de rendiment: la persona reprodueix de forma
efectiva el comportament observat del model.
2.1. Processos de reproducció motriu: és que la
persona integra la seqüència del comportament del
model.
2.2. Motivació: la persona duu a terme la conducta
observada.
Procés de codificació simbòlica en la imitació (Bandura et als., 1966):
