Dret penal II. Tema 1.
TEMA 1: INTRODUCCIÓ A LA TEORIA DEL DELICTE.
concepte, elementS I Estructura DEL DELICTE
Índex
1. Introducció
2. La teoria general del delicte i el concepte de delicte
2.1. Elements del delicte
3. Tipicitat i tipus
4. Estructura del tipus: Tipus objectiu i subjectiu
5. Tipus d'injust
6. Tipus i adequació social
La Teoria General del Delicte estudia les característiques comunes que han de tenir qualsevol
conducta (acció o omissió) per a ser considerada delicte. La part General del Dret tracta de verificar
aquestes característiques comunes.
1. INTRODUCCIÓ
El Dret Penal es un conjunt de de normes que prohibeix conductes. Aquestes normes s’estructuren
de la següent manera:
● Supòsit de fet 🡪 premissa major. INTERPRETACIÓ
● Fet delictiu concret 🡪 premissa menor. SUBSUMPCIÓ
● Conseqüència jurídica 🡪 conclusió
Per tant, hi ha dues operacions intel·lectuals imprescindibles: Interpretació i Subsumpció.
La teoria del delicte estableix una regla de inferència.
L'aplicació de les normes jurídiques a la realitat se sol descriure com a resultat d'un sil·logisme en què la
premissa major la constitueix una norma jurídica completa; la inclusió d'un «cas» de la realitat en el supòsit
de fet d'aquesta norma jurídica, la premissa menor; i la conclusió, l'aplicació a aquest cas de la
conseqüència jurídica prevista a la norma. És a dir, apliquem una declaració general a un cas concret i vam
arribar a una conclusió.
En un sil·logisme l'obtenció de la premissa major, és a dir, l'esbrinament del sentit de la norma jurídica
incumbeix la interpretació; l'obtenció de la premissa menor, és a dir, la inclusió del cas de la realitat en el
supòsit de fet de la norma jurídica constitueix l'anomenada subsumpció; i, finalment, la conclusió està
constituïda per l'aplicació de la conseqüència jurídica.
2. LA TEORIA GENERAL DEL DELICTE I EL CONCEPTE DE DELICTE
La Teoria General del Delicte estudia les característiques comunes que ha de tenir qualsevol
conducta (acció o omissió) per a ser considerada delicte.
Segons l’article 10 del CP, “Són delictes les accions i omissions doloses o imprudents penades per la Llei”.
● "Delictes": en sentit formal, infracció penal.
● "Accions i omissions": es un "fet humà", conducta o comportament humà que infringeix el dret i
que consisteix en una acció positiva o actuar, o bé, un "no fer" allò que s'esperava.
1/7
, Dret penal II. Tema 1.
● "Penades per la Llei": només interessen aquells comportaments que prèviament estiguin descrits i
sancionats amb una pena (rellevància penal que suposa el compliment del principi de legalitat).
● "Doloses o imprudents": la necessària referència a la part subjectiva del comportament humà per
completar la determinació de la responsabilitat penal. 🡪 Art. 5 CP: “No hi ha pena sense dol o
imprudència”
Però per afirmar l'existència d'un delicte i poder imposar una pena no n'hi ha prou que hi hagi una acció o
omissió dolosa o imprudent penada per la llei. Aquestes característiques són només una part de les
característiques comunes a tots els delictes.
La norma es dual. La majoria de la doctrina espanyola y la majoria de la doctrina continental europea
segueix aquesta doctrina bàsica. És a dir, hem de tenir en compte no només què es lesiona sinó com es
lesiona.
El delicte és tota conducta que el legislador sanciona amb una pena. Recollida en la part especial del Codi
Penal a la que li atribueix una pena. No hi ha cap delicte si no hi ha llei prèvia redactada (principi de
legalitat). Acció o omissió dolosa o imprudent, castigada per la llei. (art. 1.1 i 2 CP i 25.1 CE).
Del concepte de delicte trobem dues perspectives:
● Judicis de des-valor de la conducta: anti-juridicitat que es la desaprovació de l’acte que el subjecte
realitza. En ella hi trobem els elements de la conducta, sigui per acció o per omissió, els mitjans i les
formes en que es realitzen, els seus objectes i subjectes i la relació causal i psicològica amb el
resultat.
● Judicis de des-valor de l’autor: culpabilitat es l’atribució de la conducta a l’autor d’un subjecte per
poder-lo fer responsable del mateix. En ella hi trobem les facultats psiques de l’autor, el
coneixement per part de l’autor del caràcter prohibitiu de la seva acció i la exigibilitat d’un
comportament diferent. La culpabilitat serveix per emmarcar a un subjecte imputable, inimputable
(no responsable) o semiimputable.
Ambdues tenen elements negatius que el determinen com per exemple l’existència d’una força irresistible,
exclou la conducta com també les causes de justificació. EX: Legítima defensa.
No hi ha culpabilitat sense antijuridicitat i no hi ha antijuridicitat si no hi ha cupabilitat.
Principi d’intervenció mínima: No totes les conductes anti-jurídiques i on sóc culpable constituiràn un
delicte. Només serà delicte quan l’acció o omissió dolosa o imprudent està penada per una pena recollida
en el CP. Únicament són típiques les conductes que el legislador considera que afecten a béns jurídics més
importants amb els atacs més greus.
2.1. ELEMENTS DEL DELICTE
El delicte es defineix com la conducta (acció o omissió) típica, antijurídica, culpable i punible. Sent
la tipicitat, antijuridicitat, culpabilitat i punibilitat els elements/característiques del delicte.
Quins son els elements, el contingut que ha de tenir una conducta per poder-se-li imposar una pena?
● TIPICITAT: es refereix a la conducta descrita en el tipus penal, recollida en la norma jurídica. Si es
nega la tipicitat, no es pot analitzar la resta de categories de la teoria general del delicte. Per veure
si un fet es delictiu analitzem si el fet produit es típic. Si el fet no es pot subsumir en el codi penal (si
no es típic) ja no fa falta que es continuïn analitzant la resta de pasos. EX:(art. 138 i 234 CP).
2/7
TEMA 1: INTRODUCCIÓ A LA TEORIA DEL DELICTE.
concepte, elementS I Estructura DEL DELICTE
Índex
1. Introducció
2. La teoria general del delicte i el concepte de delicte
2.1. Elements del delicte
3. Tipicitat i tipus
4. Estructura del tipus: Tipus objectiu i subjectiu
5. Tipus d'injust
6. Tipus i adequació social
La Teoria General del Delicte estudia les característiques comunes que han de tenir qualsevol
conducta (acció o omissió) per a ser considerada delicte. La part General del Dret tracta de verificar
aquestes característiques comunes.
1. INTRODUCCIÓ
El Dret Penal es un conjunt de de normes que prohibeix conductes. Aquestes normes s’estructuren
de la següent manera:
● Supòsit de fet 🡪 premissa major. INTERPRETACIÓ
● Fet delictiu concret 🡪 premissa menor. SUBSUMPCIÓ
● Conseqüència jurídica 🡪 conclusió
Per tant, hi ha dues operacions intel·lectuals imprescindibles: Interpretació i Subsumpció.
La teoria del delicte estableix una regla de inferència.
L'aplicació de les normes jurídiques a la realitat se sol descriure com a resultat d'un sil·logisme en què la
premissa major la constitueix una norma jurídica completa; la inclusió d'un «cas» de la realitat en el supòsit
de fet d'aquesta norma jurídica, la premissa menor; i la conclusió, l'aplicació a aquest cas de la
conseqüència jurídica prevista a la norma. És a dir, apliquem una declaració general a un cas concret i vam
arribar a una conclusió.
En un sil·logisme l'obtenció de la premissa major, és a dir, l'esbrinament del sentit de la norma jurídica
incumbeix la interpretació; l'obtenció de la premissa menor, és a dir, la inclusió del cas de la realitat en el
supòsit de fet de la norma jurídica constitueix l'anomenada subsumpció; i, finalment, la conclusió està
constituïda per l'aplicació de la conseqüència jurídica.
2. LA TEORIA GENERAL DEL DELICTE I EL CONCEPTE DE DELICTE
La Teoria General del Delicte estudia les característiques comunes que ha de tenir qualsevol
conducta (acció o omissió) per a ser considerada delicte.
Segons l’article 10 del CP, “Són delictes les accions i omissions doloses o imprudents penades per la Llei”.
● "Delictes": en sentit formal, infracció penal.
● "Accions i omissions": es un "fet humà", conducta o comportament humà que infringeix el dret i
que consisteix en una acció positiva o actuar, o bé, un "no fer" allò que s'esperava.
1/7
, Dret penal II. Tema 1.
● "Penades per la Llei": només interessen aquells comportaments que prèviament estiguin descrits i
sancionats amb una pena (rellevància penal que suposa el compliment del principi de legalitat).
● "Doloses o imprudents": la necessària referència a la part subjectiva del comportament humà per
completar la determinació de la responsabilitat penal. 🡪 Art. 5 CP: “No hi ha pena sense dol o
imprudència”
Però per afirmar l'existència d'un delicte i poder imposar una pena no n'hi ha prou que hi hagi una acció o
omissió dolosa o imprudent penada per la llei. Aquestes característiques són només una part de les
característiques comunes a tots els delictes.
La norma es dual. La majoria de la doctrina espanyola y la majoria de la doctrina continental europea
segueix aquesta doctrina bàsica. És a dir, hem de tenir en compte no només què es lesiona sinó com es
lesiona.
El delicte és tota conducta que el legislador sanciona amb una pena. Recollida en la part especial del Codi
Penal a la que li atribueix una pena. No hi ha cap delicte si no hi ha llei prèvia redactada (principi de
legalitat). Acció o omissió dolosa o imprudent, castigada per la llei. (art. 1.1 i 2 CP i 25.1 CE).
Del concepte de delicte trobem dues perspectives:
● Judicis de des-valor de la conducta: anti-juridicitat que es la desaprovació de l’acte que el subjecte
realitza. En ella hi trobem els elements de la conducta, sigui per acció o per omissió, els mitjans i les
formes en que es realitzen, els seus objectes i subjectes i la relació causal i psicològica amb el
resultat.
● Judicis de des-valor de l’autor: culpabilitat es l’atribució de la conducta a l’autor d’un subjecte per
poder-lo fer responsable del mateix. En ella hi trobem les facultats psiques de l’autor, el
coneixement per part de l’autor del caràcter prohibitiu de la seva acció i la exigibilitat d’un
comportament diferent. La culpabilitat serveix per emmarcar a un subjecte imputable, inimputable
(no responsable) o semiimputable.
Ambdues tenen elements negatius que el determinen com per exemple l’existència d’una força irresistible,
exclou la conducta com també les causes de justificació. EX: Legítima defensa.
No hi ha culpabilitat sense antijuridicitat i no hi ha antijuridicitat si no hi ha cupabilitat.
Principi d’intervenció mínima: No totes les conductes anti-jurídiques i on sóc culpable constituiràn un
delicte. Només serà delicte quan l’acció o omissió dolosa o imprudent està penada per una pena recollida
en el CP. Únicament són típiques les conductes que el legislador considera que afecten a béns jurídics més
importants amb els atacs més greus.
2.1. ELEMENTS DEL DELICTE
El delicte es defineix com la conducta (acció o omissió) típica, antijurídica, culpable i punible. Sent
la tipicitat, antijuridicitat, culpabilitat i punibilitat els elements/característiques del delicte.
Quins son els elements, el contingut que ha de tenir una conducta per poder-se-li imposar una pena?
● TIPICITAT: es refereix a la conducta descrita en el tipus penal, recollida en la norma jurídica. Si es
nega la tipicitat, no es pot analitzar la resta de categories de la teoria general del delicte. Per veure
si un fet es delictiu analitzem si el fet produit es típic. Si el fet no es pot subsumir en el codi penal (si
no es típic) ja no fa falta que es continuïn analitzant la resta de pasos. EX:(art. 138 i 234 CP).
2/7
