LA RESTAURACIÓ BORBÒNICA (1875-1902)
1. Les claus del nou sistema polític.
El 1874, Alfons XII es va posar a disposició dels Espanyols: el Manifest de Sandhust. El general
Martínez Campos va fer el pronunciament de Sagunt, va accelerar la proclamació d’Alfons XII.
La restauració de la monarquia, es fomentava en una Constitució, i un sistema bipartidista en
el qual dos partits (conservador i liberal) s’alternen pacíficament en el poder (torn dinàstic).
1.1. La Constitució del 1876
La constitució era conservadora, i pretenia una certa flexibilitat, perquè els dos partits del
torn poguessin governar de manera estable sense haver de canviar-la cada cop que un nou
partit arribava al poder. Principals elements:
- Àmplia declaració de drets i llibertats (impremta, expressió, associació i reunió) i es
deixa regulació posterior a l’executiu.
- Sobirania compartida entre Corts i el rei, atorgant competències a la corona.
- Tipus de sufragi utilitzat quedava en mans del govern. Llei electoral el 1878 tramitada
per conservadors, va establir el vot censatari limitat als contribuents principals. Sufragi
universal masculí es va aprovar el 1890 amb govern liberal però eficàcia reduïda.
- Reconeixement catolicisme com a religió oficial.
- Caràcter centralista del sistema.
1.2. La fi dels conflictes bèl·lics.
L’estabilitat del règim es va veure afavorida pel final de les guerres carlines i cubana. L’any
1876 va tenir fi la guerra Carlina. Es va abolir el règim foral.
També es va acabar la insurrecció cubana (Guerra dels Deu Anys 1868-1878). El 1878 es va
firmar el Conveni de Zanjón, en el qual s’incloïa una àmplia amnistia, l’abolició de l’esclavitud
i reformes polítiques i administratives per les quals Cuba tindria representants a les Corts
Espanyoles. L’endarreriment d’aquestes reformes va provocar el conflicte Guerra Chiquita el
1879 i la insurrecció del 1895.
2. El bipartidisme i el torn pacífic
o Partit Conservador: creat i liderat fins l’assassinat el 1897, per Cánovas del Castillo.
o Partit Liberal: fundat el 1880 per Sagasta, amb programa progressista.
Tots dos partits coincidien ideològicament en allò fonamental: defensa monarquia,
Constitució i propietat privada, i la consolidació d’un Estat unitari i centralista.
Es feia servir el torn pacífic per accedir al govern (quan hi havia desgast d’un partit, el rei
cridava el cap de l'altre partit i es convocaven eleccions), va poder mantenir-se gràcies a la
corrupció electoral i a la utilització de la influència i el poder econòmic dels cacics a la societat.
Amb això s’evitava haver de recórrer a l’exèrcit per obtenir-lo mitjançant un pronunciament
militar. Alhora s’impedia que els partits aliens al règim poguessin arribar al poder.
, 2.1. El desenvolupament del torn de partits
Entre el 1876 i el 1898, el torn va funcionar amb regularitat. La primera crisi del sistema va
arribar com a conseqüència de l’impacte del desastre del 1898.
La primera etapa del govern conservador: 1875-1881, Sagasta va formar un govern liberal que
va introduir el sufragi universal masculí als comicis municipals (1882). Per evitar una
desestabilització del sistema polític després de la mort del rei Alfons XII (1885) es va impulsar
un acord entre conservadors i liberals, el Pacte d’El Pardo, per donar suport a la regència de
Maria Cristina d’Habsburg i garantir la continuïtat de la monarquia i l’alternança en el poder.
El govern liberal: 1885-1890 va regular i ampliar la llibertat de premsa, d’expressió i
d’associació. Es van aprovar: la Llei d’Associacions (1887) va permetre l’entrada en el joc
polític de les forces opositores i una Llei del Jurat (1888) va establir la celebració de judicis per
jurats. També es va abolir l’esclavitud (1888), es va redactar un nou Codi civil (1889) i es va
aprovar el sufragi universal masculí (1890).
En l’última dècada del segle es va mantenir el torn pacífic: l’any 1890 els conservadors van
tornar al poder, el 1892 els liberals, i el 1895 Cánovas fins el 1897, quan fou assassinat.
El personalisme va deteriorar els partits i va provocar dissidències internes i la descomposició
del sistema.
2.2. Els partits dinàstics a Catalunya
Els conservadors catalans s’agrupaven a la Lliga de l’Ordre Social, que s’oposava a la
tolerància de cultes, al reformisme, a la política centralista i uniformista del règim i
defensaven la vigència del dret civil català i la conveniència de proteccionisme econòmic.
Els liberals catalans s’articulaven al voltant d’antics progressistes i alguns demòcrates. Els seus
líders eren Víctor Balaguer i Francesc Rius i Taulet. Van disposar de La Vanguardia com a
portaveu i defensaven un reformisme que augmentés les llibertats individuals. Eren partidaris
de fer reformes a Cuba i dotar la colònia amb una certa autonomia.
A les ciutats catalanes el torn dinàstic es va trencar per primer vegada el 1901.
3. Les forces polítiques marginades del sistema
3.1. El republicanisme
Defensava la república com a forma d’Estat, reformes pels grups socials necessitats, progrés
científic i la laïcitat. Es caracteritzava pel retraïment electoral i intents insurreccionals. A les
eleccions del 1893 van aconseguir alguns petits èxits electorals, però les divisions internes i el
frau electoral van fer que el nombre de diputats republicans al Congrés fos reduït. Tendències:
- Partido Republicano Posibilista, més moderat, dirigit per Emilio Castelar.
- Partido Republicano Progresista, liderat per Ruiz-Zorrilla, partidaris d’una insurrecció.
- El Partido Republicano Centralista, líder: Nicolás Salmerón.
- Partit Republicà Federal, liderat per Francesc Pi i Maragall, que a Catalunya tenia un
gran nivell d’implantació.
1. Les claus del nou sistema polític.
El 1874, Alfons XII es va posar a disposició dels Espanyols: el Manifest de Sandhust. El general
Martínez Campos va fer el pronunciament de Sagunt, va accelerar la proclamació d’Alfons XII.
La restauració de la monarquia, es fomentava en una Constitució, i un sistema bipartidista en
el qual dos partits (conservador i liberal) s’alternen pacíficament en el poder (torn dinàstic).
1.1. La Constitució del 1876
La constitució era conservadora, i pretenia una certa flexibilitat, perquè els dos partits del
torn poguessin governar de manera estable sense haver de canviar-la cada cop que un nou
partit arribava al poder. Principals elements:
- Àmplia declaració de drets i llibertats (impremta, expressió, associació i reunió) i es
deixa regulació posterior a l’executiu.
- Sobirania compartida entre Corts i el rei, atorgant competències a la corona.
- Tipus de sufragi utilitzat quedava en mans del govern. Llei electoral el 1878 tramitada
per conservadors, va establir el vot censatari limitat als contribuents principals. Sufragi
universal masculí es va aprovar el 1890 amb govern liberal però eficàcia reduïda.
- Reconeixement catolicisme com a religió oficial.
- Caràcter centralista del sistema.
1.2. La fi dels conflictes bèl·lics.
L’estabilitat del règim es va veure afavorida pel final de les guerres carlines i cubana. L’any
1876 va tenir fi la guerra Carlina. Es va abolir el règim foral.
També es va acabar la insurrecció cubana (Guerra dels Deu Anys 1868-1878). El 1878 es va
firmar el Conveni de Zanjón, en el qual s’incloïa una àmplia amnistia, l’abolició de l’esclavitud
i reformes polítiques i administratives per les quals Cuba tindria representants a les Corts
Espanyoles. L’endarreriment d’aquestes reformes va provocar el conflicte Guerra Chiquita el
1879 i la insurrecció del 1895.
2. El bipartidisme i el torn pacífic
o Partit Conservador: creat i liderat fins l’assassinat el 1897, per Cánovas del Castillo.
o Partit Liberal: fundat el 1880 per Sagasta, amb programa progressista.
Tots dos partits coincidien ideològicament en allò fonamental: defensa monarquia,
Constitució i propietat privada, i la consolidació d’un Estat unitari i centralista.
Es feia servir el torn pacífic per accedir al govern (quan hi havia desgast d’un partit, el rei
cridava el cap de l'altre partit i es convocaven eleccions), va poder mantenir-se gràcies a la
corrupció electoral i a la utilització de la influència i el poder econòmic dels cacics a la societat.
Amb això s’evitava haver de recórrer a l’exèrcit per obtenir-lo mitjançant un pronunciament
militar. Alhora s’impedia que els partits aliens al règim poguessin arribar al poder.
, 2.1. El desenvolupament del torn de partits
Entre el 1876 i el 1898, el torn va funcionar amb regularitat. La primera crisi del sistema va
arribar com a conseqüència de l’impacte del desastre del 1898.
La primera etapa del govern conservador: 1875-1881, Sagasta va formar un govern liberal que
va introduir el sufragi universal masculí als comicis municipals (1882). Per evitar una
desestabilització del sistema polític després de la mort del rei Alfons XII (1885) es va impulsar
un acord entre conservadors i liberals, el Pacte d’El Pardo, per donar suport a la regència de
Maria Cristina d’Habsburg i garantir la continuïtat de la monarquia i l’alternança en el poder.
El govern liberal: 1885-1890 va regular i ampliar la llibertat de premsa, d’expressió i
d’associació. Es van aprovar: la Llei d’Associacions (1887) va permetre l’entrada en el joc
polític de les forces opositores i una Llei del Jurat (1888) va establir la celebració de judicis per
jurats. També es va abolir l’esclavitud (1888), es va redactar un nou Codi civil (1889) i es va
aprovar el sufragi universal masculí (1890).
En l’última dècada del segle es va mantenir el torn pacífic: l’any 1890 els conservadors van
tornar al poder, el 1892 els liberals, i el 1895 Cánovas fins el 1897, quan fou assassinat.
El personalisme va deteriorar els partits i va provocar dissidències internes i la descomposició
del sistema.
2.2. Els partits dinàstics a Catalunya
Els conservadors catalans s’agrupaven a la Lliga de l’Ordre Social, que s’oposava a la
tolerància de cultes, al reformisme, a la política centralista i uniformista del règim i
defensaven la vigència del dret civil català i la conveniència de proteccionisme econòmic.
Els liberals catalans s’articulaven al voltant d’antics progressistes i alguns demòcrates. Els seus
líders eren Víctor Balaguer i Francesc Rius i Taulet. Van disposar de La Vanguardia com a
portaveu i defensaven un reformisme que augmentés les llibertats individuals. Eren partidaris
de fer reformes a Cuba i dotar la colònia amb una certa autonomia.
A les ciutats catalanes el torn dinàstic es va trencar per primer vegada el 1901.
3. Les forces polítiques marginades del sistema
3.1. El republicanisme
Defensava la república com a forma d’Estat, reformes pels grups socials necessitats, progrés
científic i la laïcitat. Es caracteritzava pel retraïment electoral i intents insurreccionals. A les
eleccions del 1893 van aconseguir alguns petits èxits electorals, però les divisions internes i el
frau electoral van fer que el nombre de diputats republicans al Congrés fos reduït. Tendències:
- Partido Republicano Posibilista, més moderat, dirigit per Emilio Castelar.
- Partido Republicano Progresista, liderat per Ruiz-Zorrilla, partidaris d’una insurrecció.
- El Partido Republicano Centralista, líder: Nicolás Salmerón.
- Partit Republicà Federal, liderat per Francesc Pi i Maragall, que a Catalunya tenia un
gran nivell d’implantació.
